Ja de menuda, quan els meus ulls van arribar a veure-hi per damunt de la taula, m'agradava ser espectadora de tot el que succeia al meu voltant, aprenent que si no fas gaire soroll pots veure-hi més que qualsevol altre.
Fent un repàs a les seves expressions i converses em dono la llicència de jugar a endevinar que hi ha més enllà. Avui el joc resulta decebedor.
Els qui aparenten ser el que no són però creuen ser, els que s'aprofiten, els que sempre han de tenir raó, els que parlen sense escoltar perquè només volen ser escoltats, els que se senten sols, els que no ho estan però els agradaria estar-ho... i jo... que ho comprenc tot però comparteixo poc... millor no rascar massa per saber què hi ha sota.
Així que em vaig evadint, i la meva mirada i orelles queden lluny, lluny, lluny.