Pluja. Mal dia. Esverament generalitzat...
-Va nois, ràpid, taules ordenades i orelles parades que avui tenim una visita que us encantarà.
Es van situant mica en mica sense deixar la xerrera de banda. Camino pausadament al llarg de la classe fins arribar al final i obro la porta. Les dues educadores de l'ajuntament ja s'estan esperant. Alguns s'han adonat que aquell no és un taller més dels molts que fem, i amb una exclamació fan que els que encara baden, girin ràpid el cap.
Després d'uns segons de silenci torna a haver-hi rebombori, una nena d'última fila s'ha espantat amb el gos pigall.
-Em sembla que ja li han donat esmorzar, pots seure tranquil·la.
Riuen. Obren els ulls com a taronges per a no perdre cap pas de l'educadora cega i el seu gos. L'explicació es fa amena, tots tenen moltes ganes d'intervenir, narrar amb tota mena de detalls anècdotes i fer preguntes. Aviat veuen que no té massa sentit aixecar el dit, i que l'important és parlar d'un en un sense interrompre's. Jo mateixa em quedo parada del bé que ho fan.
Quan apareix l'alfabet en Braille i la màquina Perkins damunt la taula, el taller arriba al seu punt àlgid. Tots volen desxifrar el que per a ells semblen jeroglífics. L'educadora escriu cadascun dels seus noms en paperets.
-T'has deixat l'Ànima!
-Gràcies per pensar en mi Ramon! Un secret: em moria de ganes de tenir el meu també.
Riem plegats. Ens proposen un joc. Barregen els papers i es reparteixen. Haurem de llegir el nom del company o companya que tinguem. Quan creiem que ja ho tenim, li demanem a l'experta que ens digui si ho hem fet bé o no i l'entreguem al seu propietari. Es sorprenen de la seva rapidesa amb les mans.
Sona la música per anar al pati.
-No!!! una estona més. Criden quasi al mateix temps.
Els feliciten, diuen que són un dels millors grups que s'han trobat i els animen a seguir així. I com si d'una mama bleda es tractés, somric de satisfacció. Que macos són els meus nens!
-Va nois, ràpid, taules ordenades i orelles parades que avui tenim una visita que us encantarà.
Es van situant mica en mica sense deixar la xerrera de banda. Camino pausadament al llarg de la classe fins arribar al final i obro la porta. Les dues educadores de l'ajuntament ja s'estan esperant. Alguns s'han adonat que aquell no és un taller més dels molts que fem, i amb una exclamació fan que els que encara baden, girin ràpid el cap.
Després d'uns segons de silenci torna a haver-hi rebombori, una nena d'última fila s'ha espantat amb el gos pigall.
-Em sembla que ja li han donat esmorzar, pots seure tranquil·la.
Riuen. Obren els ulls com a taronges per a no perdre cap pas de l'educadora cega i el seu gos. L'explicació es fa amena, tots tenen moltes ganes d'intervenir, narrar amb tota mena de detalls anècdotes i fer preguntes. Aviat veuen que no té massa sentit aixecar el dit, i que l'important és parlar d'un en un sense interrompre's. Jo mateixa em quedo parada del bé que ho fan.
Quan apareix l'alfabet en Braille i la màquina Perkins damunt la taula, el taller arriba al seu punt àlgid. Tots volen desxifrar el que per a ells semblen jeroglífics. L'educadora escriu cadascun dels seus noms en paperets.
-T'has deixat l'Ànima!
-Gràcies per pensar en mi Ramon! Un secret: em moria de ganes de tenir el meu també.
Riem plegats. Ens proposen un joc. Barregen els papers i es reparteixen. Haurem de llegir el nom del company o companya que tinguem. Quan creiem que ja ho tenim, li demanem a l'experta que ens digui si ho hem fet bé o no i l'entreguem al seu propietari. Es sorprenen de la seva rapidesa amb les mans.
Sona la música per anar al pati.
-No!!! una estona més. Criden quasi al mateix temps.
Els feliciten, diuen que són un dels millors grups que s'han trobat i els animen a seguir així. I com si d'una mama bleda es tractés, somric de satisfacció. Que macos són els meus nens!