M'aixeco ara, encara amb regust de vodka als llavis i una pudor insoportable de tabac impregnada a la melena. Em miro al mirall i somric. Quines pintes! Ha estat un cap de setmana mogudet.
Divendres no volies festa, això de fer anys t'agrada menys que a mi. Ho sento, el regal, el pastís amb els dos tresos, i el sopar a la Dolça Hermínia amb la nostra sangria eren imprescindibles.
Dissabte ens tocava a les noies. Molta minifaldilla, i molta bota, però què voleu que us digui?! Jo com sempre, desentonant, amb els meus texans em sento millor. Ens van aguantar al Buongiorno amb lambrusco que, per sort, barrejat amb el meu medicament no va tenir efectes estranys. Més tard, ens apoderàvem dels micròfons d'un karaoke de mala mort, amb estovalles de lluentons i cubates cars. Com a punt final Carolina.
I qui es posa ara a fer el curs telemàtic i les fitxes de Halloween?
5 comentaris:
Al setè dia va descansar... de les festes. La Dolça Hermínia, gran tria. Del karaoke del dia següent no podria dir el mateix. Però de portar texans si, tant bé com s'hi va!
alka-seltzer i sofà...
Trobo ridícules les botes, però si encara fa calor. Desentonant amb els teus texans? tu sabràs. En tot cas, celebro la teva independència, la sumisió grupal em sembla una de les coses més ridícules d’aquest jovent tan teòricament autèntic.
Per cert, els teus texans són d’aquells exactes? ben arrapats? dels foradats? ;)
vladimir
Carolina! quina gran cançó, quants records, quina alegria
Xexu, gràcies per les aprovacions, hauré de buscar un altre lloc per cantar, que tal... la dutxa?
Jordi, malaltó?
Sr. Vladimir, però què dir de les minifaldilles, eh punyetero?! No sé si es pot parlar de sumissió grupal, sona excessiu. Però vostè és el teòric, així que no discutiré. Gràcies per la "joventut", tot i que tinc dubtes de que m'hi inclogui.
Per cert, que són els texans exactes?
Mery Cherry, en Carlos Tarque amb la veu trencada i cara de dolent ho fa millor que nosaltres, t'ho asseguro.
Publica un comentari a l'entrada