divendres, 1 de maig del 2009

Desconnexió voluntària


Necessito estar amb gent, però al mateix temps la gent em cansa. Els seus missatges i trucades em deixen indiferent, i el simple fet de quedar es converteix en una obligació. Les converses em recorden que he nascut per ser l'eterna amiga mocador que consola i anima quan hi ha problemes de desamors o del simple dia a dia. Aquella de la que un s'oblida d'anar més enllà després del bé de rigor, després de la pregunta com estàs. Permeteu-me amics desconsolats, que tanqui temporalment el consultori, no us angoixeu si no hi ha ningú que us escolti a l'altra banda del telèfon, si el messenger està sempre desconectat, si no contesto correus...
Deixeu-me que primer atengui un cas més personal. Un jo frustrat que volta per casa amb pijama amb orelles cansades.

4 comentaris:

Sergi ha dit...

És cert que t'has de cuidar de tu mateixa si ho necessites, però també hi deu haver algú que pugui tenir cura de tu. La companyia és bona si aquesta mira una mica per tu i no tant pels seus interessos.

Eloy ha dit...

Fins i tot els més forts necessiten de tant en tant algú que els ajudi...

Anònim ha dit...

animeta,
t'entenc perfectament. No tinc poders sobrenaturals ni l'antidot de l'alegria, però si penses que puc posar un granet de sorra ja saps on trobar-me.

petó

vladimir

ÀnimaAlada ha dit...

;)