Tot i la poca edat i la manca d'experiència, no hi havia espai per a la vergonya. Des d'allà, no tocava ni un mil·límetre de la meva pell, però el meu cos s'escalfava talment com si ho estés fent. Es fixava en cadascuna de les meves corves i les recorria atentament amb aquells ulls brillants que em penetraven i m'excitaven des de la distància.
Cada cop que alçava la vista del quadern i, amb el llapis traçava suaument una línia, sabia que em peretenyia. Carícies de carbonet.
Aquell mig somriure de satisfacció i plaer em distorcionava la percepció del temps. I la nit, que queia taaan ràpid... s'encarregava de la resta.
Cada cop que alçava la vista del quadern i, amb el llapis traçava suaument una línia, sabia que em peretenyia. Carícies de carbonet.
Aquell mig somriure de satisfacció i plaer em distorcionava la percepció del temps. I la nit, que queia taaan ràpid... s'encarregava de la resta.
6 comentaris:
how long...
ja ho pots ben dir...
Però aquesta tornada promet, com a mínim és ben alegre. Espero que posteriorment et resseguís les corbes però prescindint del carbonet.
vaja, m'alegra que t'alegri! però no puc prometre una tornada tornada. De moment, ja és un pas.
benvinguda ;)
Gràcies Eloy!
Publica un comentari a l'entrada