Obro la porta del pub i allà està. Assentat en un tamboret i recolzat a la barra amb el diari obert a la secció d'esports, evidentment. Gira lleugerament el cap i per sobre les ulleres s'adona que li arriba companyia. Fa un somriure contingut que dissimula sota la barba. Mai cauen els dos petons de rigor i després de tants anys encara no sé perquè, amb un ei ja n'hi ha prou. M'agraden les seves històries de viatger insaciable ancorat en un racó de món.
2 comentaris:
Fa pinta de ser un amic d'aquests que s'ha de caçar al vol, si no se t'escapa.
però recorda que jo també volo ;)
Publica un comentari a l'entrada