dimarts, 28 de juliol del 2015

Donant

 
Assaguts en aquelles cadires incòmodes, envoltats de parets fredes i comptant mesos, o bé simplement dies. Els ulls no s'alçaven més amunt dels genolls. Fent el cor fort amagàvem les mirades per no creuar-nos amb les dels altres allà presents. Desesperats, impacients, tristos... molt tristos. Esperar que mori algú per a que doni vida a qui tu estimes... VIDA-MORT. Realitats oposades i un pensament tan anguniós com la mateixa situació. El temps per algú sempre s'acaba...

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Ostres... fa de mal comentar un post que no saps en quin sentit va. Espero que tot s'hagi resolt de la millor manera per totes les parts...

Anònim ha dit...

Una situació complexa... però sort que hi ha gent generosa que creu en la importància de la donació!