He deixat les ales en alguna banda, però ben mirat no sé si vull volar... avui ja m'està bé trepitjar els tolls i veure com s'enlairen proteccions que el vent arrabassa acabant, finalment, a la paperera. M'encisen els llums de la ciutat, que cobren vida a l'asfalt. Tothom corre menys jo. De què fugen?
És fosc, i les gotes difuminen aquesta multitud impersonal que va i ve, com sempre, amb massa pressa. Faig el camí cap a casa llarg, amb passes tranquil·les. Els ulls de bat a bat, com qui intenta recordar cada obsequi de la vesprada.
Entre la grisor dels altres vianants, i durant el trajecte, la meva mirada només es creua amb dues ànimes. Dues ànimes especials que semblen pensar alguna cosa més que en el temps. La primera, subjecta amb força el mòbil contra l'orella esquerra. Plora. Parla poc i acaba deixant anar un amarg adéu, cluca els ulls. Estic temptada a apropar-m'hi però la meva experiència em fa reconsiderar la volada.
Passes més enllà, la segona, guaita amb un somriure de resignació el paraigües trencat, mentre el subjecta amb el peu. Es queda allà, quiet, com qui reflexiona, però res a veure amb l'objecte que rau damunt la rajola. Em mira i continua somrient, li corresponc amb un altre somriure i li assenyalo el meu per si necessita ajuda, fa que no amb el cap, i continuo la meva bornada.
Per què fascinar-se per escenes de pantalla, quan si ens hi fixem amb prou atenció veiem que estem abraçats per imatges millors?
És fosc, i les gotes difuminen aquesta multitud impersonal que va i ve, com sempre, amb massa pressa. Faig el camí cap a casa llarg, amb passes tranquil·les. Els ulls de bat a bat, com qui intenta recordar cada obsequi de la vesprada.
Entre la grisor dels altres vianants, i durant el trajecte, la meva mirada només es creua amb dues ànimes. Dues ànimes especials que semblen pensar alguna cosa més que en el temps. La primera, subjecta amb força el mòbil contra l'orella esquerra. Plora. Parla poc i acaba deixant anar un amarg adéu, cluca els ulls. Estic temptada a apropar-m'hi però la meva experiència em fa reconsiderar la volada.
Passes més enllà, la segona, guaita amb un somriure de resignació el paraigües trencat, mentre el subjecta amb el peu. Es queda allà, quiet, com qui reflexiona, però res a veure amb l'objecte que rau damunt la rajola. Em mira i continua somrient, li corresponc amb un altre somriure i li assenyalo el meu per si necessita ajuda, fa que no amb el cap, i continuo la meva bornada.
Per què fascinar-se per escenes de pantalla, quan si ens hi fixem amb prou atenció veiem que estem abraçats per imatges millors?
7 comentaris:
de vagades costa veure el què tenim al costat... és un gran què saber mirar.
T'honora, enmig d'éssers que frisen per enlairar-se, tenir la voluntat de quedar-te amb els peus al terra.
I també amb els ulls endavant...
De vegades es fa difícil pujar la mirada
a vegades, però mirem i no veiem jordi.
lu, quan un ja no té ni esma d'enlairar-se no crec que sigui cosa per honrar.
potser el que cal eloy es sempre veure més enllà.
Que bonic,
a fe de Déu que aquest escrit m'acaba d'asserenar. Bon obsequi.
I gràcies pel somriure, a vegades calen forces per continuar la bornada plàcidament sols:)
Un escrit molt bonic, que convida a la reflexió. Cal saber mirar, a més de tenir els ulls oberts. Certament.
Vladi, tu sempre tens forces per tot! tot i que et regalo els somriures que calguin!
Jordi, el teu estil si que és inoblidable, m'agrada trobar-te de nou. Un petó!
Publica un comentari a l'entrada