Retorn d'essència

En la dansa del marxar i tornar, un dia es va confondre en alguna cruïlla i va acabar perdent-se. No trobava el camí de retorn i va anar oblidant d'on venia.
Anys després, una nit d'insomni va desfer el camí i, com si res, va aparèixer de nou. Allà plantada amb una motxilla ben grossa penjada a l'esquena i un somriure tranquil. El pas del temps era evident. Tan canviada... però la seva essència seguia sent la mateixa.

Temps era temps quan les paraules d'un rus em captivaven. Mirava al mar i deixava fluir mots dels que jo en desconeixia el significat real. Desxifrar aquell vocabulari en ciríl.lic em tenia entretinguda i encisada a parts iguals. No aconseguia estar convençuda de tot allò que ell intentava dir, per això, simplement mirava embadalida i em conformava amb que no callés.
Però ben mirat, què podia entendre jo si no sabia ni una mica de rus!

Xàfec

Sempre li havien agradat els xàfecs d'estiu. Eren un botó de pausa a les sortides, la piscina, la platja, els sopars, els concerts, les excursions... El ruixat en qüestió deixava un aire fresc i net fantàstic per a recarregar les piles i per retrobar-se amb el seu jo introespectiu. Relaxava la mirada cansada de forçar la vista rere les ulleres de sol, i tot semblava veure's molt més clar.

Donant

 

Assaguts en aquelles cadires incòmodes, envoltats de parets fredes i comptant mesos, o bé simplement dies. Els ulls no s'alçaven més amunt dels genolls. Fent el cor fort amagàvem les mirades per no creuar-nos amb les dels altres allà presents. Desesperats, impacients, tristos... molt tristos. Esperar que mori algú per a que doni vida a qui tu estimes... VIDA-MORT. Realitats oposades i un pensament tan anguniós com la mateixa situació. El temps per algú sempre s'acaba...

Quan el cos no acompanya al cap

Quan el cos no acompanya al cap sempre estàs cansat...
Quan el cos no acompanya al cap saps que no ets una ajuda...
Quan el cos no acompanya al cap tot et ve gran...
Quan el cos no acompanya al cap et sents inútil...
Quan el cos no acompanya al cap et veus incapaç...
Quan el cos no acompanya al cap no goses a queixar-te més...
Quan el cos no acompanya al cap pateixes pels que et fan costat...

Tornada

Sembla que la tornada a la "normalitat" està essent complicada. Fins i tot, puc afirmar que molt dura. Sovint sento que el meu cap vol però el meu cos no em deixa seguir com hauria, i això em porta a tenir un humor més fosc de l'habitual. No veure la llum al final, no ajuda gens i la bola es fa més i més gran. Però per sort, sempre hi ha qui m'il·lumina el camí, malgrat a vegades m'oblidi d'agrair-ho com cal. GRÀCIES.

Maleïda excepció

Fa anys em vaig fer una promesa: allunyar-me de les persones que desprenen energia negativa.

Tinc clar que intentar quedar bé o tenir excessiva paciència amb algú que el que t'aporta és tan fosc i destructiu que fa mal, no té cap mena de sentit si tens una mica d'amor propi. Fins ara, me n'havia anat sortint prou bé. He esquivat la gent que només explica penes que no són tan penoses, a la gent que ho critica tot sense motiu, a la que porta la contrària sense arguments, a la que desprecia tot i a tothom... 

Però les coses canvien. El que fins ara era una norma puntal per a una vida tranquil·la i equilibrada, de sobte, fan que reconegui que no hi ha norma sense la seva excepció. 

Una excepció que fa anar-se'n en orris tot un camí construït de saber estar i d'ignorar les males vibracions. Una excepció que no es mereix ser excepció. Una excepció que no es mereix un esforç especial. Una excepció que no es mereix que perdi ni un minut parlant-ne. 

Però, desgràciadament, d'aquesta excepció no me'n puc desfer. Així que aquest cop, i a contra cor, incompliré la meva promesa. Només puc protegir a aquells a qui estimo per tal que no en surtin afectats i amanir cada moment amb un bon bany de paciència (caldrà veure d'on la trec).

Mafaldejant

La primera vegada que vaig descobrir les tires còmiques/crítiques de Mafalda debia tenir uns vuit anys. Va ser en un calendari de sobretaula que li havien regalat a ma germana. Ella, ordenada que és, el va deixar allà, sobre la taula, que com diu el seu nom és on li tocava estar.  Però no li feia cap mena de cas. 
I jo, amb una dèria desfermada de dibuixar-ho tot, i de fixar-me amb els dibuixos d'altres, no em vaig poder estar d'apoderar-me'n com qui no vol la cosa. Una tira per cada dia de l'any! Per mi era un luxe. No sempre entenia les ironies de Quino, però la Mafalda, després d'aquells 365 dies i d'una carpeta que vaig folrar amb el calendari que va durar força més, va esdevenir un personatge entranyable que forma part de la meva vida.

Redissenyant

Avui m'ha vingut una bufada d'aire fresc quan he vist els canvis de disseny del bloc de la Rach. Així que, com una nena petita, amb un atac irresistible de ganes de copiar i veient els seus bons resultats, no me n'he pogut estar: He fet reformes a ca l'Alada!

Prou

Tinc dues manies molt grans:

1. no m'agrada que m'organitzin la vida

2. no m'agrada que me la desorganitzin

El meu ordre i desordre del que faig només poden dependre de mi. Darrerament, els concedeixo també l'honor, a estones, al meu marit i la meva filla. I prou. Ningú més pot desendreçar els meus plans o refer-los com li convingui.

Em considero una persona flexible, i que s'adapta ràpid a les noves situacions sense crear conflictes, no sóc un cap quadriculat. Però, sortosament, també sóc capaç de prendre les meves pròpies decisions, sense haver d'anar a remolc de ningú, ni que hem diguin el què he de fer. I ara, al més pur estil Cuní dic: PROU, PROU PROU!

Ara les nits són vespres

Mai he sabut ben bé què hi pinto amb vosaltres, però com trobava a faltar les nostres nits! Les converses van d'un lloc a l'altre entre rialles i ironies. El propietari del pub ens observa i somriu, li agrada veure'ns junts de nou, de tant en tant també para l'orella i hi posa afegitons. M'oblido per una estona de les obligacions fins que miro el rellotge de paret. Ara em toca portar-me bé, que m'esperen. Queda't a sopar, sense tu no és igual, necessitem la part femenina! Prou que em quedaria, el proper cop farem un till the end!


 

Plaga de criticaires

A vegades hi ha gent que critica perquè sí. A les feines sovint esdevè un acte social i massa cops sense motiu. Si un no fa això, se'l critica. Si fa allò, se'l critica. Si treballa poc, se'l critica. Si treballa molt, se'l critica.

L'escola, desgràciadament, no està exempta de safareig. Quan em pregunto quina en deu ser la raó, sovint em responen perquè hi ha massa dones. I no, no crec que l'acte de criticar estigui únicament lligat al gènere femení, vaja, em nego a creure-m'ho. Però... pfff! Calen unes quantes respiracions iòguiques.

Intento esquivar els grupets de xerrameca i buscar un aspecte positiu de cadascú. Evito el parlar per parlar, intento dur-me bé amb tothom, tot i que, està clar, les afinitats sempre acaben manant. Mai es pot estar exempt de ser el blanc d'algú, però sincerament, i per salut mental, intento no saber-ho. La crítica esdevè una bola que només genera pensaments negatius en ambdues bandes: els criticaires i els criticats. Tots tenim defectes, i si ens autoanalitzessim veuríem com els dels demés potser no són tan greus. Per què malgastar el temps en generar mal ambient?

Des de casa, somric i penso: Ja us ho fareu!

No vull ser gran a qualsevol preu

Doncs sí, ahir vaig prendre una decisió important.

Se'm va presentar una oportunitat d'aquestes que et fan sentir gran, perquè tot i passar dels trenta a vegades encara em sento petita. 

Una oportunitat que uns anys abans m'hi hauria llençat de cap. Una oportunitat que no sé si se'm tornarà a presentar. Una oportunitat que refusar-la o no pot fer canviar el romb de la meva vida professional.

Malgrat tot, la meva balança es va acabar equilibrant cap al no. La meva resposta a l'altra banda del telèfon va fer sonar un sospir de decepció. Les meves prioritats han patit una metamorfosi. I és que ben mirat, no em compensa. Em sento gran amb tu, petita!

El que et falta

Es desperta a mitja nit neguitós, fa temps que ja no és el que era, diu que és feliç però els seus ulls diuen que no del tot. Intenta aparentar normalitat i fortalesa, però ella sap que té el cor esquinçat . Se'l mira des de l'altra banda del llit i no sap com actuar, les paraules tranquilitzadores i la seva psicologia barata d'anys enrera sembla ja no funcionar. Sent que l’està fallant. Voldria estalviar-li tot el patiment. Prova amb les abraçades, amb els petons... però això no serveix per substituir el que li falta.

Com fer viatges endebades

Ens agrada la vida tranquil·la, amb vida social, però la justa per no empatxar. No obstant, sembla que l'arribada de la petita ha desfermat en tots els amics, parents i coneguts una patologia coneguda com la visititis. Per sort o per desgràcia, part d'aquest cercle social està repartidet per tota la geografia catalana i arribar fins a Barcelona, sovint, suposa una expedició no apta per a cardíacs.


-Ànima, dijous havíem pensat de venir-vos a veure que tinc festa. Com us va?
-Perfecte. Com vindreu, amb cotxe?
-No, agafarem el tren per no perdre'ns.

Dijous em vaig aixecar aviat, volia fer una mica de neteja abans que es despertés l'Animeta, per poder dedicar-li després tot el temps que es mereix. però no va poder ser perquè quan em poso a arreglar casa sempre em sembla que hi ha alguna cosa més per fer. Va ser un dia de molts canvis de bolquers, la petita reclamant l'atenció que no li estava donant, d'anar a comprar, i de fer una coca per la visita de la tarda.

-Ànima?
-Sí, on sou?
-Som a Sants, el tren ha anat amb retard... pfff... ara és un embolic venir, perquè després hem de tornar... no tindrem temps de veure-us i agafar el tren de tornada... estic agobiat i no entenc les teles aquestes de l'estació... aquí ningú ens diu res... jo que sé però... pfff... que tornem a marxar... quan aneu al poble aviseu-nos... 

Què?! Com?! El gènere humà cada dia em soprèn més. Callo, somric i penso que el tema dóna per uns quants posts.

Malson

Et despertes suant, amb les pulsacions ràpides, trista i desconcertada. Palpes ambdós costats del llit i te n'adones que només ha estat un malson. Un somni horrorós i tan real que et fa plorar i sents fins i tot mal dins el pit. Una veu dolça i serena et tranquil·litza amb un "no passa res, sóc aquí" i la respiració torna al seu ritme. Tot segueix bé.

Sí, em molesta

Fa uns dies llegia un post de la Rach en el que explicava que hi havia dies d'introspecció en que no li feia gràcia això de que li seguissin el bloc des d'altres llocs del món. 

Precisament a mi, em passa una cosa similar. Però el que em fa més basarda és que el segueixi gent que conec personalment, fora de l'entorn virtual. La gent que m'ha anat llegint per aquí, ja sap que de normal només escric idees, sentiments i boirots poc precisos a vegades imaginaris a vegades no, i  que no acostumo a concretar massa. Aquesta falta de concreció, a ulls d'algú que creu conèixer-me pot donar a mil i una interpretacions sovint poc o gens encertades i que, a més, poden dur a judicis poc justos. Precisament per aquest motiu, temps enrere ja havia hagut de fer un canvi de bloc sota un nou pseudònim. Aquest anonimat em permet buidar el pap sense límits ni censures, i a més "conèixer" i unir-me a pensaments d'altres. Les noves tecnologies tenen això de bo! Però, lamentablement, també permeten estar exposat a ulls de coneguts "voyeurs" que revisen cadascuna de les paraules escrites i s'amaguen darrera les lletres i el silenci fins que algun dia, per sorpresa s'acaben delatant. Persones que et coneixen, que redissenyen mentalment el que dius, com ho dius i perquè ho dius. Així que: Sí, em molesta. Em sento espiada.

Evidentment, aquest món és obert a tothom i no he configurat cap mena de privadesa, perquè el que m'agrada, al mateix nivell que escriure, és poder rebre aires frescos, comentaris nous o simples "et llegeixo", de la mateixa manera que jo faig en els blocs dels altres. 

Quan un motiu és més que suficient

Fa temps que no vaig al cinema, ni m'assec a fer l'aperitiu en una terrasseta, passo de llarg per les botigues de roba, busco les ofertes, els dos per u i acumulo vals descompte, ens hem d'estrenyer el cinturó. És un mal moment perquè cobro menys i no hi ha pagues. Fa temps que no dormo com dormia. I tot i així, tinc un bon... no! el millor motiu per riure moltíssimes vegades cada dia.

Una cervesa ben fresca

Obro la porta del pub i allà està. Assentat en un tamboret i recolzat a la barra amb el diari obert a la secció d'esports, evidentment. Gira lleugerament el cap i per sobre les ulleres s'adona que li arriba companyia. Fa un somriure contingut que dissimula sota la barba. Mai cauen els dos petons de rigor i després de tants anys  encara no sé perquè, amb un ei ja n'hi ha prou. M'agraden les seves històries de viatger insaciable ancorat en un racó de món.

Després de tant temps estic gaudint d'una lectura que reconeixo com a pròpia, però tan llunyana que no semblo ben bé jo. El temps ja ho té això, canvia la percepció del que ens passa.
Recordo cada moment en que vaig escriure cada post, els motius pels quals escrivia i les sensacions que deixar fluir les paraules em produia. Agraia cadascun dels comentaris i tot plegat esdevenia una bona via d'escapament.Qui sap si algun dia...?