divendres, 1 de maig de 2009

Desconnexió voluntària


Necessito estar amb gent, però al mateix temps la gent em cansa. Els seus missatges i trucades em deixen indiferent, i el simple fet de quedar es converteix en una obligació. Les converses em recorden que he nascut per ser l'eterna amiga mocador que consola i anima quan hi ha problemes de desamors o del simple dia a dia. Aquella de la que un s'oblida d'anar més enllà després del bé de rigor, després de la pregunta com estàs. Permeteu-me amics desconsolats, que tanqui temporalment el consultori, no us angoixeu si no hi ha ningú que us escolti a l'altra banda del telèfon, si el messenger està sempre desconectat, si no contesto correus...
Deixeu-me que primer atengui un cas més personal. Un jo frustrat que volta per casa amb pijama amb orelles cansades.