dijous, 29 de novembre de 2007

Memejant

1. Jo, fa 10 anys enrere, començava a viure una vida que no esperava ni molt menys com és ara, estava esquinçant mica en mica una closca i finalment volant arran de terra, no massa alt, per por a caure.
2. Jo, 5 anys enrera, ja havia après a volar més amunt amb els inconvenients i les caigudes que això comporta, i estava convençuda que coneixia molts dels paranys que la vida té guardats a les butxaques.
3. Jo, fa un any, il·lusionada, respirant aire fresc, d’aquell que només es guanya quan les pors passen a un tercer, quart o cinquè pla.
4. Ahir, (28 de novembre), un dia com qualsevol altre, em vaig posar a dormir aviat però aviat en vaig tenir prou, a les quatre del matí encara esperava caure rodona al llit, el maleït despertador va sonar molts cops. El dia prometia ser llarg, i ho va ser. A la tarda, gravant uns diàlegs dels nens, vam descarregar tensions rient de les errades contínues. A la sortida, per fi el metge em va donar l’alta, prou cortisona.
5. Avui, (29 de novembre), el dia ha començat ben mogut. Aquesta nit han entrat a robar a l’escola, diners, material d’audiovisuals, destrosses... La policia científica i els desperfectes, han exaltat més els nens, que s’han passat la jornada fent de detectius. Per acabar el moviment, una bona sessió de ioga.
6. Cançons. moltes, masses, a vegades penso que la meva vida és com una perpètua banda sonora amb una gran varietat d’estils, us en puc dir algunes com: Ens veurem aviat de Lax’n’busto, Chilaba y cachimba de m-clan, Sad eyes de The Boss, Crazy de Aerosmith, One love de Bob Marley, Ironic d'Alanis Morrisette, Razones de Bebe, Lemon tree de Fool’s Garden, Calle Melancolía del Sabina...
7. Cinc llocs per visitar? Qualsevol dels que he estat i qualsevol dels que em queden pendents com l’Índia, Escòcia, Nepal, Mèxic o Grècia.
8. Cinc joguines preferides. La Lolo, una tortuga-tricicle amb un barret blanc que la vaig batejar amb aquest nom vés a saber perquè! Un mico que donava tombs en un trapezi lila i vermell, per sort aquest no tenia nom. La meva nina negra, amb la cara més dolça que cap nina pugui tenir, si li donaves corda sonava música de bressol i es movia lentament. ÇLa Pasitos (crec que ja batejada així pels creadors), una nina que era més grossa que jo, que exactament encara no sé que feia, però hi tenia llargues converses. I l’scalextric, un regal d’aquells que els pares fan per jugar-hi ells, però que em va enganxar.
9. Cinc coses que m’agrada menjar, no tinc massa problema, això si, preferiblement que no me l’hagi de fer jo. La cuina encara és la meva assignatura pendent. M’agrada la cuina japonesa, la mexicana, la grega, els postres i la cuina de la meva mare!
10. Cinc distribucions de GNU/Linux preferides... el Linux no és el pingüí? En fi, ni flowers.

L'amant

Em mires amb cara intrigant, aquesta que no sé mai com mirar. Deixes entreveure el teu contorn de formes arrodonides, i insinues el teu cos resplendent entre la penombra de la nit. Jugues amb el desig inassolible de poder sentir el tacte de la teva clara pell entre les meves mans. Vols encisar la meva mirada, vols que m'aturi i lloï la teva bellesa. No em dius res, continues immòbil i saps que jo seguiré contemplant-te fins que despunti el dia. Saps que m'estires cap a tu sense moure't, estimada lluna.

divendres, 23 de novembre de 2007

El meu refugi



Josep Manel, em proposaves una mem d'indrets on refugiar-me. Tasca difícil. Et podria parlar de les meves estimades terres hondurenyes, et podria explicar la màgia de passejar entre la boira de la ciutat emmurallada, et podria parlar com de bé estic en aquests racons virtuals, et podria explicar les sensacions de calma al fer ioga, podria detallar les meves fugides entremig dels llibres, et podria fer sentir l'olor del mar d'hivern.

Però ara, per damunt de tot, m'agrada refugiar-me entre els llençols i els seus braços, aquest és el meu refugi.

Els nervis de dissimular



Sé que ens coneixem sense conèixer-nos.
Espero, simplement, que tu no em reconeguessis, i si ho vas fer, vàrem representar la mateixa actuació.
Perquè jo, ho sento, no vaig ser capaç. Vaig fer veure que no et coneixia. Segurament perquè dissimular era més fàcil. I perquè, no ens enganyem, era una escapatòria sense complicacions. Perquè la situació no semblava la més favorable, i perquè en el fons, em feia vergonya que sabessis qui era.

dimecres, 21 de novembre de 2007

Picar ja no és el que era




Per ser algú a la vida s’havia de picar bé a màquina. Almenys això creia la meva mare en aquells temps.
Cap dels meus amics d’escola tenien una activitat extraescolar semblant i jo amb prou feines era capaç de dir mecanografia. Em limitava a dir: Vaig a màquina. I donava per entès que tothom sabia què carai feia.
Recordo una classe petita amb una quinzena de màquines d’escriure encarades cap a la paret damunt un taulell que donava el tomb a l’habitació. L’una més antiga que l’anterior i cobertes amb unes caixes de fusta encarregades de tapar la visió d’aquelles tecles rodones i fredes que costaven tant de fer baixar.
Seguíem un llibre ple de paraules sense massa sentit al principi, calia aprendre on estaven col•locades, i si pretenies mirar la posició dels teus dits sota la coberta te’n duies una escridassada.
Quan alguna lletra de la senyora Olivetti quedava encallada al full, podies descansar uns segons les mans, això si, per retornar-la al seu lloc. El millor regal, però, era enganxar una màquina amb poca tinta, perquè sabies que a mitja classe tocaria descargolar la cinta i posar-ne una de nova, cosa que permetia uns instants més de relax. Relax, per dir-ne d’alguna manera, perquè no us podeu ni imaginar la falta de musicalitat que sortien d’aquells trastos picant el full alhora.
-Si que vas ràpid!- Em diuen ara.
-És que la meva mare sempre ha estat insistent i no tens ni idea de què és escriure en una Olivetti.
-Què és una Olivetti?

diumenge, 18 de novembre de 2007

Em trec el barret

dijous, 15 de novembre de 2007

Perdent-me


El sol em diu adéu abans del que m'agradaria, però com a tots aquells que estimem, els guardem dins i clucant els ulls és senzill sentir-los de nou.
M'assec damunt el meu núvol amb les cames creuades, i l'esquena recta buscant la seva energia allà dalt. Respiro lentament, allargant l'explulsió de l'aire i, mica en mica, m'elevo.
El cel més blau que hom es pot imaginar m'acull. El remor del salt d'aigua picant al llac transparent és la melodia que m'acompanya en el meu viatge. Allargo el braç sota meu i aconsegueixo refrescar-m'hi la punta dels dits mentre els ocells guien el meu camí. L'arc de santmartí m'envolcalla de dolces fragàncies en cadascun dels seus colors. M'hi perdo.

dimecres, 14 de novembre de 2007

El mal jardiner


Vas deixar marcir el jardí perquè no sabies cuidar-lo i ara apareixes esperant-ne flors. Ara tornes del passat com un cavaller amb aires de grandesa i no te n'adones que no m'afalaga el teu retorn. El teu discurs de salvador solemne, com si res haguessis esgavellat, sona buit avui.
De veritat, no et molestis, em molesta.

divendres, 9 de novembre de 2007

Tots els temps del ser


Un dia vaig ser peus que passejaven descalços al costat de la platja, sentia com cada gra fred de sorra s’adaptava al meu pas, com l’onatge em regalava un massatge i esborrava mica en mica el meu camí. Els meus peus ara són alats i sobrevolen temps passats i futur esperat.
Les ales posseeixen la força suficient com per aixecar cos i ànima, s’estenen majestuoses i dansen al ritme del vent. Permeten que respiri fons i no perdi cap detall, als núvols descobrint nous horitzons cada dia, o a la terra buscant el repòs perdut.

Ànima Alada o Animalada, it's up to you

Aquí comença el meu nou viatge. Si llegeixes ràpid veuràs que és una animalada. Si llegeixes a poc a poc creuràs que és massa sentimental. Llegeix com vulguis i estigues el temps que et vingui de gust. Sigui com sigui, serà un plaer tenir-te d’acompanyant.