dijous, 27 de maig de 2010

Els meus trèvols


Mentre revisava el correu electrònic, la safata d'entrada, em va avisar de l'arribada d'un nou e-mail. Per inèrcia, els ulls es van dirigir a les lletres destacades en negreta i, rere seu, la mà hi acompanyà el ratolí. De B., assumpte Els trèvols.

El B., és un company que veig ben poc sovint, i quan ho fem, parlem de temes banals i bàsicament amb converses breus de gran càrrega humorística. Tenim una amiga en comú que, de tant en tant, ens va posant al dia de les novetats de les nostres vides respectives i, així, d'alguna manera, sembla que estiguem més en contacte del que en realitat ho estem.

Rellegint el nom de l’emissor, em vaig quedar pensativa. El títol semblava, a priori, un correu en cadena que sovint obro amb desgana però amb l'esperança que sigui mínimament acceptable. Ell, no és d'aquest tipus de persones que reenvia missatges d'aquests a tort i a dret.
El meu dit va ser més ràpid que el meu cap. Mentre aquest últim encara seguia rumiant les diferents possibilitats del contingut, el meu dit curiós, i com a acte reflex, ja havia clicat, i feia uns segons que ja apareixia un text a la pantalla.
L'escrit citava a Epicur i a Sòcrates, feia referència a les històries de trèvols, eriçons i guineus, i recordava la frase de "ludere ut cognoscere". Vaig haver de començar a llegir un parell de cops, per tal de processar aquell conjunt de paraules metafòriques d'un nivell cultural massa elevat per a la meva ment poc privilegiada.
Al cap d'una estona, vaig aconseguir desxifrar el missatge, la culpable del qual era l'amiga en comú qui, amb un excés de confiances, havia narrat preocupada una situació que m'afectava. En B., amb un atac d'empatia va decidir, per primera vegada, parlar-me seriosament, per a donar-me rams de trèvols, molts ànims i un cop de mà.
Em vaig quedar immòbil davant l'ordinador una estona més, mirant al buit d'entremig de les lletres. Inesperadament, vaig començar a notar que alguna cosa m'emocionava. M'agradava el mail, m'agradava el que em deia, m'agradava el fet que pensessin en mi, que es preocupessin per mi...
Aleshores, va ser quan realment vaig veure que el meu ram de trèvols són totes aquelles persones que llunyanes o properes m'envolten, i que sovint sense adonar-me'n fan que la meva vida sigui una mica millor.

dimecres, 12 de maig de 2010

Ella

“Merda, el mòbil” va pensar en veure-la allà terra, amb l’idea de demanar ajuda.
La cara, se li havia empal·lidit amb la batzegada, i l’expressió de dolor evidenciava que no era una simple caiguda. Es va ajupir al mig del bassal per aixecar-la.
Un cop dempeus, estava atordida, i desorientada. L’aguantava envoltant-li el cos amb els braços sense gosar a apartar-se’n massa, volent assegurar-se, que a pesar de tot, estava bé.
Va ser en aquell precís instant, enmig dels nervis i la preocupació quan es va adonar que des d'aleshores, les atencions les necessitava ella. Ella, que sempre havia estat el puntal, la que sempre prenia decisions, la que consolava i aconsellava.