dimecres, 29 de maig del 2013

Plaga de criticaires


A vegades hi ha gent que critica perquè sí. A les feines sovint esdevè un acte social i massa cops sense motiu. Si un no fa això, se'l critica. Si fa allò, se'l critica. Si treballa poc, se'l critica. Si treballa molt, se'l critica.

L'escola, desgràciadament, no està exempta de safareig. Quan em pregunto quina en deu ser la raó, sovint em responen perquè hi ha massa dones. I no, no crec que l'acte de criticar estigui únicament lligat al gènere femení, vaja, em nego a creure-m'ho. Però... pfff! Calen unes quantes respiracions iòguiques.

Intento esquivar els grupets de xerrameca i buscar un aspecte positiu de cadascú. Evito el parlar per parlar, intento dur-me bé amb tothom, tot i que, està clar, les afinitats sempre acaben manant. Mai es pot estar exempt de ser el blanc d'algú, però sincerament, i per salut mental, intento no saber-ho. La crítica esdevè una bola que només genera pensaments negatius en ambdues bandes: els criticaires i els criticats. Tots tenim defectes, i si ens autoanalitzessim veuríem com els dels demés potser no són tan greus. Per què malgastar el temps en generar mal ambient?

Des de casa, somric i penso: Ja us ho fareu!

divendres, 24 de maig del 2013

No vull ser gran a qualsevol preu



Doncs sí, ahir vaig prendre una decisió important.
Se'm va presentar una oportunitat d'aquestes que et fan sentir gran, perquè tot i passar dels trenta a vegades encara em sento petita. 
Una oportunitat que uns anys abans m'hi hauria llençat de cap. Una oportunitat que no sé si se'm tornarà a presentar. Una oportunitat que refusar-la o no pot fer canviar el romb de la meva vida professional.
Malgrat tot, la meva balança es va acabar equilibrant cap al no. La meva resposta a l'altra banda del telèfon va fer sonar un sospir de decepció. Les meves prioritats han patit una metamorfosi. I és que ben mirat, no em compensa. Em sento gran amb tu, petita!


dijous, 23 de maig del 2013

El que et falta




Es desperta a mitja nit neguitós, fa temps que ja no és el que era, diu que és feliç però els seus ulls diuen que no del tot. Intenta aparentar normalitat i fortalesa, però ella sap que té el cor esquinçat . Se'l mira des de l'altra banda del llit i no sap com actuar, les paraules tranquilitzadores i la seva psicologia barata d'anys enrera sembla ja no funcionar. Sent que l’està fallant. Voldria estalviar-li tot el patiment. Prova amb les abraçades, amb els petons... però això no serveix per substituir el que li falta.

divendres, 10 de maig del 2013

Com fer viatges endebades

Ens agrada la vida tranquil·la, amb vida social, però la justa per no empatxar. No obstant, sembla que l'arribada de la petita ha desfermat en tots els amics, parents i coneguts una patologia coneguda com la visititis. Per sort o per desgràcia, part d'aquest cercle social està repartidet per tota la geografia catalana i arribar fins a Barcelona, sovint, suposa una expedició no apta per a cardíacs.


-Ànima, dijous havíem pensat de venir-vos a veure que tinc festa. Com us va?
-Perfecte. Com vindreu, amb cotxe?
-No, agafarem el tren per no perdre'ns.

Dijous em vaig aixecar aviat, volia fer una mica de neteja abans que es despertés l'Animeta, per poder dedicar-li després tot el temps que es mereix. però no va poder ser perquè quan em poso a arreglar casa sempre em sembla que hi ha alguna cosa més per fer. Va ser un dia de molts canvis de bolquers, la petita reclamant l'atenció que no li estava donant, d'anar a comprar, i de fer una coca per la visita de la tarda.

-Ànima?
-Sí, on sou?
-Som a Sants, el tren ha anat amb retard... pfff... ara és un embolic venir, perquè després hem de tornar... no tindrem temps de veure-us i agafar el tren de tornada... estic agobiat i no entenc les teles aquestes de l'estació... aquí ningú ens diu res... jo que sé però... pfff... que tornem a marxar... quan aneu al poble aviseu-nos... 

Què?! Com?! El gènere humà cada dia em soprèn més. Callo, somric i penso que el tema dóna per uns quants posts.

dijous, 9 de maig del 2013

Malson


Et despertes suant, amb les pulsacions ràpides, trista i desconcertada. Palpes ambdós costats del llit i te n'adones que només ha estat un malson. Un somni horrorós i tan real que et fa plorar i sents fins i tot mal dins el pit. Una veu dolça i serena et tranquil·litza amb un "no passa res, sóc aquí" i la respiració torna al seu ritme. Tot segueix bé.


dimarts, 7 de maig del 2013

Sí, em molesta



Fa uns dies llegia un post de la Rach en el que explicava que hi havia dies d'introspecció en que no li feia gràcia això de que li seguissin el bloc des d'altres llocs del món. 
Precisament a mi, em passa una cosa similar. Però el que em fa més basarda és que el segueixi gent que conec personalment, fora de l'entorn virtual. La gent que m'ha anat llegint per aquí, ja sap que de normal només escric idees, sentiments i boirots poc precisos a vegades imaginaris a vegades no, i  que no acostumo a concretar massa. Aquesta falta de concreció, a ulls d'algú que creu conèixer-me pot donar a mil i una interpretacions sovint poc o gens encertades i que, a més, poden dur a judicis poc justos. Precisament per aquest motiu, temps enrere ja havia hagut de fer un canvi de bloc sota un nou pseudònim. Aquest anonimat em permet buidar el pap sense límits ni censures, i a més "conèixer" i unir-me a pensaments d'altres. Les noves tecnologies tenen això de bo! Però, lamentablement, també permeten estar exposat a ulls de coneguts "voyeurs" que revisen cadascuna de les paraules escrites i s'amaguen darrera les lletres i el silenci fins que algun dia, per sorpresa s'acaben delatant. Persones que et coneixen, que redissenyen mentalment el que dius, com ho dius i perquè ho dius. Així que: Sí, em molesta. Em sento espiada.
Evidentment, aquest món és obert a tothom i no he configurat cap mena de privadesa, perquè el que m'agrada, al mateix nivell que escriure, és poder rebre aires frescos, comentaris nous o simples "et llegeixo", de la mateixa manera que jo faig en els blocs dels altres.