Ahir al supermercat...
Una mica de xocolata per pujar la moral, una bossa de taronges perquè no falti la vitamina C... Un marrec de no més de dos anys m'estira del cistell i corre amunt i avall dels passadissos. Aigua que ens estem quedant sense, llet no se si em fa falta però per si un cas... Què mono! Tomàquets, només en tinc un crec i pa, amb una mica de sort està acabat de sortir... Aquest nen no té pares?
Esperant el torn...
La parella de davant, molt carregats i amb un cotxet, s'adonen que no porten prou diners i acaben deixant un paquet de neules. Clar homes, no és època encara, espereu-vos un meset, i sobretot espavileu que tinc una pila d'exàmens per a corregir. Marxen força ràpid, potser pensant amb la vergonya que acaben de passar o simplement en què car és tot.
Embossant...
Apareix una treballadora amb la criatura estira-cistells en braços. De quien es este niño? Alguien ha perdido este niño? Estaba en la sección de fruta. Tots miren però ningú contesta. Se m'escapa el riure. La parella del meu davant duien un cotxet buit. La dona corre preocupada cap a la porta. Al mateix temps, la mare entra per la del costat i ni veu al nen. Mira per terra com qui busca un objecte perdut, quan algú que se n'adona crida Esto es suyo? Sí. L'agafa i sense dir res marxa per on ha entrat.