dimecres, 23 de gener del 2008

Tallant-te cordes


I ara em dius que sóc com la resta, sense pensar com em sentiré. Em seria igual ser com la resta si resta no sonés amb aquest menyspreu que cou. He estat al teu costat tot aquests anys essent l'orella pacient, comprenent l'incomprensible, animant-te sense un somriure com a resposta, mossegant-me molts cops la llengua per a no ferir-te. Però ara... ara et veig tan avall del pou...

Et tiro una corda. La refuses. I una altra, i una altra... les refuses, com també refuses les meves paraules. Ho sento, ja no, ja no puc continuar muda veient com deixes apagar l'espelma de la teva vida.

4 comentaris:

Sergi ha dit...

Quina tristesa en les teves paraules. Suposo que has lluitat tot el que has pogut, i ara només queda rendir-se. Espero que això et permeti viure a tu, i que ara dediquis els esforços a ser feliç.

Anònim ha dit...

Ningú no pot eixir del pou si no vol. Malgrat les teues cordes d'estima...

ÀnimaAlada ha dit...

xexu, rendir-se? mai! el que toca ara és actuar!

josepmanel, ho sé, però no puc quedar-me de braços creuats...

Anònim ha dit...

ànima,
en situacions com la que planteges l’ajuda que més he valorat és la companyia pacient, la tendresa, la confiança sense condicions. Aquesta ajuda silenciosa, humil, passiva, però a la vegada atenta, no té preu; tampoc és fàcil de donar.

Hi ha persones solitàries i orgulloses que ens agrada “salvar-nos” o “caure al pou” tots sols. Però això no vol dir que no necessitem, d’alguna manera, els que ens estimen.