diumenge, 9 de març del 2008

Borejant el mar


Em veig estirada a la barca, tocant l'aigua amb la mà dreta, sense turments del passat. El sol de la tarda s'amaga entre els meus cabells daurant-los, mentre una fina brisa s'encarrega de bellugar-me el vestit blanc. Quan una frase em ve al cap "El primer error és com el primer petó, mai s'oblida". L'error em persegueix i sé que ha canviat el rumb de la meva vida. Un error amb cara i ulls, amb mots que em fan sagnar l'ànima i amb cames llargues per córrer per si me'n vull escapar. Em culpabilitzo, m'odio, i sé que ara, a hores de la meva mort, tornar enrere és impossible. Necessito sentir la calma per viure el que em queda en pau amb mi mateixa.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Els que som de mar sabem del valor de la calma. Encerts i errors, el pas del temps ajuda a relativitzar-ho tot. No som perfectes, només desitjo que siguis infinitament generosa amb tu mateixa.

Un petó (suposo que quan acabis de llegir aquest comentari serà el darrerque t'hauran fet).

ÀnimaAlada ha dit...

No sóc filla de mar, però les onades dels camps de blat, t'asseguro que també em saben fer apreciar el valor de la calma.

"El atardecer" Lajos Koltai.

És el darrer, serà que és cert que passo massa hores aquí? ;)

Jordi Casanovas ha dit...

Has fet un escrit inquietant que no sé massa com llegir. Espero que trobis el que busques.

Sergi ha dit...

Jo no sé si baixo de l'hort o que no sé llegir entre línies. No fa gaire parlaves de felicitat i de projectes. El post d'avui em deixa intranquil i ja no sé què pensar. La calma és bona consellera. La imatge de la barca i tu sembla treta d'un somni o una pel·lícula. La resta, no sé si no l'entenc o no la vull entendre.

estrip ha dit...

no es pot tornar en rera, no! els petons no es tornen i el errors tampoc, però si que es recondueixen...

mossèn ha dit...

el meu error ... delete !!! ... salut

Anònim ha dit...

Els errors... són humans.
Canviar, millorar, aprendre, també.

L'única cosa que em costa és la manca de voluntat per canviar. No fer l'esforç.

Costar, costa. És més fàcil deixar anar el timó i que el vaixell divagui i embarranqui.

ÀnimaAlada ha dit...

Caram quin enrenou...
Qui em coneix de camins anteriors, ja sap que a vegades em venen boirots complicats d'entendre, que poden tenir o no a veure amb mi, i que simplement escric pel gust d'escriure o recordar.

Aquest, segurament tingui part de mi, i molta de "El atardecer" de Lajos Koltai; però no ho dubteu, sóc feliç.

Anònim ha dit...

La majoria dels errors, siguen o no els primers, i certes besades (inclosa la primera) podríen ser ben bé oblidables.

Anònim ha dit...

molt bonic!!!!

besets!!!