dissabte, 1 de novembre del 2008

Vella xaruga, mala astrugància

No suportava aquelles reunions on les seves tietes s'encarregaven d'explicar, amb tota mena de detalls, les vides miserables de diferents dones que havien estat abandonades amb criatures pels seus companys. Els sentiments de pena i feblesa contats tan minuciosament provocaven una fiblada al pit.
"No et fiïs mai d'un home que tingui nas a la cara, filla". "Tots volen el mateix, i l'amor i les promeses són bajanades, si la del costat ho fa millor et deixen sense contemplacions!"
"Això depèn de les persones, no té res a veure en ser home o dona".
"No saps de què parles. Ara ets massa innocent encara, ja ens donaràs la raó d'aquí a uns anys".
Mai aconseguia convèncer-les del contrari i creure's el que deien li feia deixar de creure en la màgia de tot allò en que li agradava somiar. Xerrameca de vella amargada, pensava.
La seva mare, assentada a l'altra punta de taula, callava, i aquell silenci feia que la Mar la mirés buscant desesperadament una picada d'ull o un simple somriure de complicitat. Però res. Semblava que, en el silenci, ella també hi estava d'acord. El seu pare també era així? El seu pare se n'anava de putes? El seu pare es desentenia de tot? I si tot havia estat una farsa? Ella formava part d’aquesta gran mentida? I la seva vida? La seva vida seria igual?

8 comentaris:

Sergi ha dit...

Millor pensar que va a persones que no pel fet de ser mascles, que si no el nostre gènere queda molt malament. I no tots som tan dolents... oi?

ÀnimaAlada ha dit...

si, sempre millor pensar que va a persones, més que a gènere masculí o femení. Però bé... no sé si tots sou tan dolents o tan bons! ;)

Anònim ha dit...

Som dolents. Però fem un gran esforç per aparentar el contrari...

ÀnimaAlada ha dit...

quins ànims... tots dolents? tu també?

Anònim ha dit...

Tots iguals, no ho dubtis. Però si un home troba una ànima bona que el sàpiga portar... mai se sap, també diuen que l'amor tot ho pot... confiem-hi ;)

vladimir

ÀnimaAlada ha dit...

Doncs quina merda!

Jordi Jordi ha dit...

Un escrit molt bonic. Espero que no tingui res d'autobiogràfic, eh?

ÀnimaAlada ha dit...

se t'enyora jordi. Què li passa al teu espirall?