dimarts, 23 de febrer del 2010

Em fas pena

Tranquil·la, sóc capaç d'entendre-ho. Necessites destacar? Endavant. No seré pas jo qui et prengui el protagonisme. No et faran més falta els cops de colze. Ja veig que això et desconcerta. Sóc així. Via lliure. És que a mi, això d'escalar posicions no m'ha semblat mai massa interessant, i penjar-me medalles tampoc acaba d'anar amb mi. Però és que cadascú és com és, i qui sóc jo per a impedir-t'ho? Se't nota feliç, pletòrica, quan ho fas. Com podria privar-te d'aquests instants d'autosatisfacció? Però, escolta: quan hagis de passar per damunt, avisa, més que res perquè no cal que em trepitgis. Em faig al càrrec que la teva vida ha de ser molt buida i les teves inseguretats molt grans. Per tant, no et treuré la teva ració diària d'alegria.


4 comentaris:

Sergi ha dit...

Hi ha gent a qui els cal. Sempre he pensat que en realitat se senten tan petits que ho necessiten, passar per sobre de qui sigui per sentir-se més que algú. Ni ells se n'adonen que és així. Encara els hauríem de tenir consideració pels complexos que tenen, pobrets. Però no, al final te'n canses de permetre'ls-ho, que vagin a passejar les seves inseguretats a un altre lloc.

ÀnimaAlada ha dit...

No m'interessa amargar, ni amargar-me, ni que m'amarguin. Així que faig la meva, el millor que puc (evidentment) i deixo fer. Jo porto temps arribant a la conclusió que al final tot acaba caient pel seu propi pes. ;)

Eloy ha dit...

AL final tot acaba caient, però de vegades triga tant a caure que no tens ganes de quedar-t'hi a veure-ho...

ÀnimaAlada ha dit...

trist, però cert...