Vella xaruga, mala astrugància

No suportava aquelles reunions on les seves tietes s'encarregaven d'explicar, amb tota mena de detalls, les vides miserables de diferents dones que havien estat abandonades amb criatures pels seus companys. Els sentiments de pena i feblesa contats tan minuciosament provocaven una fiblada al pit.
"No et fiïs mai d'un home que tingui nas a la cara, filla". "Tots volen el mateix, i l'amor i les promeses són bajanades, si la del costat ho fa millor et deixen sense contemplacions!"
"Això depèn de les persones, no té res a veure en ser home o dona".
"No saps de què parles. Ara ets massa innocent encara, ja ens donaràs la raó d'aquí a uns anys".
Mai aconseguia convèncer-les del contrari i creure's el que deien li feia deixar de creure en la màgia de tot allò en que li agradava somiar. Xerrameca de vella amargada, pensava.
La seva mare, assentada a l'altra punta de taula, callava, i aquell silenci feia que la Mar la mirés buscant desesperadament una picada d'ull o un simple somriure de complicitat. Però res. Semblava que, en el silenci, ella també hi estava d'acord. El seu pare també era així? El seu pare se n'anava de putes? El seu pare es desentenia de tot? I si tot havia estat una farsa? Ella formava part d’aquesta gran mentida? I la seva vida? La seva vida seria igual?

Satisfeta no només quan ho diuen altres

Pluja. Mal dia. Esverament generalitzat...
-Va nois, ràpid, taules ordenades i orelles parades que avui tenim una visita que us encantarà.
Es van situant mica en mica sense deixar la xerrera de banda. Camino pausadament al llarg de la classe fins arribar al final i obro la porta. Les dues educadores de l'ajuntament ja s'estan esperant. Alguns s'han adonat que aquell no és un taller més dels molts que fem, i amb una exclamació fan que els que encara baden, girin ràpid el cap.
Després d'uns segons de silenci torna a haver-hi rebombori, una nena d'última fila s'ha espantat amb el gos pigall.
-Em sembla que ja li han donat esmorzar, pots seure tranquil·la.
Riuen. Obren els ulls com a taronges per a no perdre cap pas de l'educadora cega i el seu gos. L'explicació es fa amena, tots tenen moltes ganes d'intervenir, narrar amb tota mena de detalls anècdotes i fer preguntes. Aviat veuen que no té massa sentit aixecar el dit, i que l'important és parlar d'un en un sense interrompre's. Jo mateixa em quedo parada del bé que ho fan.
Quan apareix l'alfabet en Braille i la màquina Perkins damunt la taula, el taller arriba al seu punt àlgid. Tots volen desxifrar el que per a ells semblen jeroglífics. L'educadora escriu cadascun dels seus noms en paperets.
-T'has deixat l'Ànima!
-Gràcies per pensar en mi Ramon! Un secret: em moria de ganes de tenir el meu també.
Riem plegats. Ens proposen un joc. Barregen els papers i es reparteixen. Haurem de llegir el nom del company o companya que tinguem. Quan creiem que ja ho tenim, li demanem a l'experta que ens digui si ho hem fet bé o no i l'entreguem al seu propietari. Es sorprenen de la seva rapidesa amb les mans.
Sona la música per anar al pati.
-No!!! una estona més. Criden quasi al mateix temps.
Els feliciten, diuen que són un dels millors grups que s'han trobat i els animen a seguir així. I com si d'una mama bleda es tractés, somric de satisfacció. Que macos són els meus nens!

Coctel molotov

M'aixeco ara, encara amb regust de vodka als llavis i una pudor insoportable de tabac impregnada a la melena. Em miro al mirall i somric. Quines pintes! Ha estat un cap de setmana mogudet.

Divendres no volies festa, això de fer anys t'agrada menys que a mi. Ho sento, el regal, el pastís amb els dos tresos, i el sopar a la Dolça Hermínia amb la nostra sangria eren imprescindibles.

Dissabte ens tocava a les noies. Molta minifaldilla, i molta bota, però què voleu que us digui?! Jo com sempre, desentonant, amb els meus texans em sento millor. Ens van aguantar al Buongiorno amb lambrusco que, per sort, barrejat amb el meu medicament no va tenir efectes estranys. Més tard, ens apoderàvem dels micròfons d'un karaoke de mala mort, amb estovalles de lluentons i cubates cars. Com a punt final Carolina.

I qui es posa ara a fer el curs telemàtic i les fitxes de Halloween?

Diari... de tots plegats

Quan l'amor deixa de ser només amor, quan el sexe deixa de ser només sexe, quan la dependència passa a ser independència i a l'inrevés...

Es busca objecte perdut

L'he perdut i no sé on està. No és l'ombra del Peter Pan, però és important. L'he de trobar. Però on punyetes deu ser? Tinc l'habitació feta un caos, un desgavell de mals endreços i de coses que no sé on col·locar. Potser està per aquí. No pot ser que l'hagi perdut. Avui, em fa molta falta. Potser en aquells calaixos que vaig voler tancar amb clau? Què en vaig fer de la clau? Ah, no! Ara que hi penso, l'últim cop que el duia amb mi... sí! el tenia la setmana passada quan portava un gomet groc enganxat al nas! I des d'aleshores? Ni rastre. M'he d'esforçar, he de fer memòria...

Algú ha vist un somriure extraviat?

Per molta ànima que hi hagi, quan la carcassa no va...

-Bon dia, mira, m'acaben de derivar d'urgències cap aquí, perquè no tenen l'especialista, a veure si em podeu fer un forat.
- Sí, el Dr. R., oi?
- Avui no visita, t'agafarà la Dra. M., va bé?
-D'acord.
- Digam el teu segon cognom, si us plau.
- El segon?
- El primer ja me'l sé, Alada, no?
- Sí. El segon és Volada.
- Ja et tinc.
- Que et recordis del meu nom amb la de gent que passa per aquí no és gaire bo.
- Bé, emmm, per a tu no.

Patint amb o sense motius

Ella, no treballa en una fàbrica, però els dies passen ràpids i foscos enmig de la monotonia. S'asseu en un racó i mira com ja no la necessita, es pregunta si ara els t'estimos són de cor, o han passat a ser també part de la rutina. I què fer si els somriures els regala a altres més joves a qui no se'ls nota el cansament a la cara. Espera desesperada que es produeixi l'adéu, mentre l'altre li jura que no existeix comiat possible. Quan s'acabarà el patiment?
No està prou segura per creure'l, no és prou valenta per anar-se'n. El necessita.
Ferida sota el pit, els dies passen ràpids i foscos enmig de la monotonia.