Dibuixa'm i treu el millor de mi

Tot i la poca edat i la manca d'experiència, no hi havia espai per a la vergonya. Des d'allà, no tocava ni un mil·límetre de la meva pell, però el meu cos s'escalfava talment com si ho estés fent. Es fixava en cadascuna de les meves corves i les recorria atentament amb aquells ulls brillants que em penetraven i m'excitaven des de la distància.
Cada cop que alçava la vista del quadern i, amb el llapis traçava suaument una línia, sabia que em peretenyia. Carícies de carbonet.
Aquell mig somriure de satisfacció i plaer em distorcionava la percepció del temps. I la nit, que queia taaan ràpid... s'encarregava de la resta.

Ales caigudes

Descansa

Qui sap els seus motius reals?! La vida és molt cabrona, a vegades. I ell n'estava cansat.

Potser pensava que així marxava sense molestar a ningú. Potser creia que el fet de que el veiessin dia a dia caure més avall del pou no els feia cap bé. Potser estava convençut que tothom estaria millor sense ell.

Potser les nostres mans no eren prou fortes, potser no el vam agafar bé...

Final d'etapa

L'últim viatge amb tren cap a la feina amb la meva estimadíssima Laura. L'últim bon dia a la conserge. L'última repassada a la classe. Les últimes riallades amb els companys que insisteixen en ocupar-me la classe...

Porto dies pensant en com va ser la meva arribada, i ara toca marxar. Tanco la porta amb presses, evitant pensar-m'ho massa. Aguanto el tipus, com ho vaig fer el dia 23 amb els nens tot i els seus plors.

Baixo les escales fent bromes i em dirigeixo a fer l'aperitiu final a la biblioteca. Quasibé ni menjo. Alguna cosa em comença a tancar l'estomac.

Arriben els comiats i els companys m'abracen amb més força de l'habitual. No es tracta d'un simple "bones vacances". Quan s'aparten i veig com els brillen els ulls, intento obrir bé els meus per tal que s'assequin ràpid i no en caigui res. Però al final, em resulta inevitable.

Carregada, no només amb el material que he anat fent aquests anys, sinó també, i encara més important, de records i de grans persones. Tanquem una etapa per a començar-ne una altra igual o més enriquidora. Creuo els dits, i m'hi llenço de cap.

Què vols que et digui?

Em dius que t'agrado i et són igual les circumstàncies. Tu ara respires tranquil. T'és igual la resposta que et vull donar, perquè ja la saps. Només busques el teu alliberament i només et queda esperar que jo mogui peça. Vols que, com que tu no ets capaç d'allunyar-te, ho faci jo per a tu. Estimat amic, la postura còmoda no sempre és la millor.

Desconnexió voluntària

Necessito estar amb gent, però al mateix temps la gent em cansa. Els seus missatges i trucades em deixen indiferent, i el simple fet de quedar es converteix en una obligació. Les converses em recorden que he nascut per ser l'eterna amiga mocador que consola i anima quan hi ha problemes de desamors o del simple dia a dia. Aquella de la que un s'oblida d'anar més enllà després del bé de rigor, després de la pregunta com estàs. Permeteu-me amics desconsolats, que tanqui temporalment el consultori, no us angoixeu si no hi ha ningú que us escolti a l'altra banda del telèfon, si el messenger està sempre desconectat, si no contesto correus...
Deixeu-me que primer atengui un cas més personal. Un jo frustrat que volta per casa amb pijama amb orelles cansades.

Seguint endavant sense molestar

No puc badar. Al més mínim indici he de correr. Proves i més proves. No és greu. Sé que no em moriré d'això. Però ara m'autocompadiré una estona, si cal, ploraré, i després sortiré fent-ne broma. Fent-me la forta, com sempre. Perquè sóc forta!