Descansa

Qui sap els seus motius reals?! La vida és molt cabrona, a vegades. I ell n'estava cansat.

Potser pensava que així marxava sense molestar a ningú. Potser creia que el fet de que el veiessin dia a dia caure més avall del pou no els feia cap bé. Potser estava convençut que tothom estaria millor sense ell.

Potser les nostres mans no eren prou fortes, potser no el vam agafar bé...

Seguim

...2 de gener de 2006, no fa tant, però... quant temps!

Cada any, cada mes, cada dia, cada minut, cada segon... guarda racons imprevisibles per a que els curiosos tinguem ganes de saber què hi ha més endavant. Bo o dolent, no ens podem estar de la sorpresa, i seguim amb tot i a pesar de tot.

I aquí estem encetant-ne un altre com si res, deixant enrere uns mesos d'entrebancs posats per l'escut que mai serà perfecte, i agitant les ales amb desig de saber què hi haurà més enllà, mirant endavant amb il·lusió com qui obre un regal misteriós i màgic...

I què més màgic que seguir vivint?

Què deuen pensar de mi?

-Ànima... tu que vols ser quan siguis gran?

-Encara no sóc gran?

Millor, tanca-la

Il·lusions.

Però sempre s'acaba topant amb la realitat.

Fem un canvi?

Què passa quan toquen allò que més estimes? Acció barrejada amb realitat massa crua d'aquelles que són obligades a exercir la prostitució.

Sobren morts però ho tinc clar, vull un pare com Liam Neeson a Taken.

Realizing

Among the clouds, looking at the green landscape, I realized that I can't ignore the strength of my feelings.

Dixit

"Qualsevol lloc pot ser un bon lloc si el cor t'hi porta i la fortuna t'acompanya."

Vladimir dixit

Obsequis

He deixat les ales en alguna banda, però ben mirat no sé si vull volar... avui ja m'està bé trepitjar els tolls i veure com s'enlairen proteccions que el vent arrabassa acabant, finalment, a la paperera. M'encisen els llums de la ciutat, que cobren vida a l'asfalt. Tothom corre menys jo. De què fugen?
És fosc, i les gotes difuminen aquesta multitud impersonal que va i ve, com sempre, amb massa pressa. Faig el camí cap a casa llarg, amb passes tranquil·les. Els ulls de bat a bat, com qui intenta recordar cada obsequi de la vesprada.
Entre la grisor dels altres vianants, i durant el trajecte, la meva mirada només es creua amb dues ànimes. Dues ànimes especials que semblen pensar alguna cosa més que en el temps. La primera, subjecta amb força el mòbil contra l'orella esquerra. Plora. Parla poc i acaba deixant anar un amarg adéu, cluca els ulls. Estic temptada a apropar-m'hi però la meva experiència em fa reconsiderar la volada.
Passes més enllà, la segona, guaita amb un somriure de resignació el paraigües trencat, mentre el subjecta amb el peu. Es queda allà, quiet, com qui reflexiona, però res a veure amb l'objecte que rau damunt la rajola. Em mira i continua somrient, li corresponc amb un altre somriure i li assenyalo el meu per si necessita ajuda, fa que no amb el cap, i continuo la meva bornada.
Per què fascinar-se per escenes de pantalla, quan si ens hi fixem amb prou atenció veiem que estem abraçats per imatges millors?

New soul

Cants al cel

M'agrada sentir com desafineu, mentre balleu la dansa de la pluja. M'és igual dur els texans molls fins els genolls. Necessito sentir els cabells xops cuidant-me les galtes. No cal que pareu.

Olor a lilars i ametllers

Mirant el lilar recordo...

quan passejàvem entre els ametllers florits, ens enfilàvem, agafàvem la resina que ens enganxava els dits, quan ens deia "passeu per la voreta que no s'enfadi el pagès", i vèiem criatures fantàstiques als núvols, caminàvem per camins de pedres amb l'afirmació "això us farà les cames fortes" si ens queixàvem, i al arribar, al jardí, després d'una bona llesca de pa amb xocolata, jugàvem a fer de científics picant fulles, insectes i arena.

Ens entenem sense paraules?

Tinc

Tinc la casa més o menys neta, una pila de feina per corregir, els llavis tallats, una crema que els cura, un mono que em queda la mar de bé, un ColaCao que m'espera, molts cds a la taula que no sé què hi fan, atacs de gandulitis, les ungles massa curtes, l'armari miraculosament ordenat, els alumnes esverats, la samarreta amb pudor de fum per l'assassinat, ganes que arribi el divendres, les piles carregant-se per la sessió de grabació, fred als peus, qui me'ls escalfa, uns bons actors pel rodatge de dilluns, atacs de feinitis, amics, l'agenda plena de reunions, por de pifiar-la, fulles a la galeria, un somriure cada matí, mails pendents de contestar, cartes del banc a la bústia, una colònia que m'anima...

I tot i així, alguns diuen que no és més feliç qui més té.

Darrer destí

Per si algun moment no sóc així...

Un altre cop cap de setmana?! ;) que ràpid passen les setmanes en aquest bloc... En fi, aquest, motxilla a l'esquena, i a veure món! Ja us explicaré a la tornada!

Vist i no vist

Per què carai se'm fan tan curts els caps de setmana al teu costat?

Ser pare

Havia sentit que els pares són aquells que…
estimen als seus fills per damunt de tot, els expliquen contes abans d’anar a dormir, els besen les ferides, els protegeixen i en tenen cura, juguen amb ells, es preocupen del que els pugui passar, els ajuden a fer els deures, els ensenyen la diferència entre el bé i el mal...

Jugant als encaixos

“Puede pasar cualquier cosa ¿verdad? Cualquier cosa. Puedes amar tanto a una persona... que tan solo el miedo de perderla haga que lo jodas todo y acabes perdiéndola... Puedes despertarte al lado de alguien a quien hace algunas horas ni siquiera habías imaginado conocer y mírate ahora... Es como si alguien te regalara uno de esos puzzles con piezas de un cuadro de Magrite, de las fotos de unos ponies, o de las cataratas del Niágara... se supone que ha de encajar,... pero no”

"Things I never told you" Isabel Coixet.

Dibuixant amor

Feia dies que el mantell de la boira cobria i gebrava les teulades i els carrers.

Avui el sol ha decidit fer acte de presència.

Sota els llençols, dibuixo les lletres d'un t'estimo a la teva espatlla, mentre m'abraces amb delicadesa.

L'olor de la teva pell i el ritme de la teva respiració em fan oblidar el rellotge.

Ara plou i, ben mirat, vols dir que cal que ens aixequem?

Encetant de nou

Ja en tornem a encetar un altre. Qualsevol inici fa que apareguin els bons propòsits, les ganes de millorar, i d'activar alguns projectes.

Com em recordava el Ramon fa uns dies, fa dos anys que jo n'engegava un, perquè ja fa dos anys que volto per aquí. Els camins que trepitjava eren uns altres, i la il·lusió em temo que també. El primer amor mai s'oblida, i té el record més especial, almenys això s'acostuma a dir. En aquest cas és ben cert.

El salt sempre m'impressiona i, en canvi, se m'apareix sovint com una necessitat d'oxigenació. Tot i el vertígen que em pugui produir, saltar i començar de nou m'agrada i em fa recuperar part de l'entusiasme perdut. En terra ferma o volant, de blanc o de verd, amb un nom o un altre... els aires nous m'ajuden a seguir endavant tot i que les cabories, amb un vestit diferent, sempre apareguin. És el que han de fer, perquè si no, tot seria massa senzill. Canviar no és fugir d'elles, simplement és esquivar-les momentàneament per enfrontar-s'hi quan s'està preparat.