dimecres, 21 de novembre de 2007

Picar ja no és el que era




Per ser algú a la vida s’havia de picar bé a màquina. Almenys això creia la meva mare en aquells temps.
Cap dels meus amics d’escola tenien una activitat extraescolar semblant i jo amb prou feines era capaç de dir mecanografia. Em limitava a dir: Vaig a màquina. I donava per entès que tothom sabia què carai feia.
Recordo una classe petita amb una quinzena de màquines d’escriure encarades cap a la paret damunt un taulell que donava el tomb a l’habitació. L’una més antiga que l’anterior i cobertes amb unes caixes de fusta encarregades de tapar la visió d’aquelles tecles rodones i fredes que costaven tant de fer baixar.
Seguíem un llibre ple de paraules sense massa sentit al principi, calia aprendre on estaven col•locades, i si pretenies mirar la posició dels teus dits sota la coberta te’n duies una escridassada.
Quan alguna lletra de la senyora Olivetti quedava encallada al full, podies descansar uns segons les mans, això si, per retornar-la al seu lloc. El millor regal, però, era enganxar una màquina amb poca tinta, perquè sabies que a mitja classe tocaria descargolar la cinta i posar-ne una de nova, cosa que permetia uns instants més de relax. Relax, per dir-ne d’alguna manera, perquè no us podeu ni imaginar la falta de musicalitat que sortien d’aquells trastos picant el full alhora.
-Si que vas ràpid!- Em diuen ara.
-És que la meva mare sempre ha estat insistent i no tens ni idea de què és escriure en una Olivetti.
-Què és una Olivetti?

8 comentaris:

josepmanel ha dit...

Jo també sóc fill d’aquest interés familiar per la mecanografia. I, si vols que et diga la veritat, ho he agraït sempre. Però el millor de tot fou que em vaig enamorar bojament (tenia dotze anys) de la professora, una jove de divuit que m’agafava sovint de les mans per exemplificar millor el seu mestratge. El dia que vaig acabar el mètode va ser una jornada molt trista.

Eloy ha dit...

Jo també vaig anar a màquina als 17. Encara recordo quan se'm quedava encallat el dit entre algunes tecles. Ja vaig ensopegar amb Olivettis on hi havia més plàstic.

ÀnimaAlada ha dit...

Caram Josep Manel, ja vec que necessitaves sovint les exemplificacions... ;)

Si això del dit era "punyetero" sobretot a l'hivern amb les mans congelades! Olivettis de plàstic? una de dos, això és que ets més jove que jo (cosa que dubto! jeje) o bé que la meva academia era cutre amb ganes, i t'asseguro que ho era!

Eloy ha dit...

Jo vaig arribar a fer pràctiques amb les Lettera, que eren més petites i la carcassa ja no era metàl·lica ;)
I segur que tots dos som molt joves ;) jejejeje

ÀnimaAlada ha dit...

Confessa! quants?

pardalet ha dit...

T'imaggines escribint amb les ales?

ÀnimaAlada ha dit...

jeje segur que tu això ja ho has provat pardalet!

Eloy ha dit...

4...