Un dia vaig ser peus que passejaven descalços al costat de la platja, sentia com cada gra fred de sorra s’adaptava al meu pas, com l’onatge em regalava un massatge i esborrava mica en mica el meu camí. Els meus peus ara són alats i sobrevolen temps passats i futur esperat.
Les ales posseeixen la força suficient com per aixecar cos i ànima, s’estenen majestuoses i dansen al ritme del vent. Permeten que respiri fons i no perdi cap detall, als núvols descobrint nous horitzons cada dia, o a la terra buscant el repòs perdut.
Les ales posseeixen la força suficient com per aixecar cos i ànima, s’estenen majestuoses i dansen al ritme del vent. Permeten que respiri fons i no perdi cap detall, als núvols descobrint nous horitzons cada dia, o a la terra buscant el repòs perdut.
4 comentaris:
ànima,
les ales d'Icar ens expliquen que a l'esser humà no li està permès volar segur (i potser aquesta sigui la gràcia, poder caure en qualsevol moment, i alçar-nos de nou per arrivar més amunt...)
Ets fantàstica, espero no equivocar-me.
Doncs espero que arribem amunt!
Fantàstica? jeje, saps que no ho sóc. Equivocar-te? sempre hi ha petjades que es poden fer enrera en cas d'equivocar-se, no? ;)
Per a mi ets fantàstica, ja ho saps.
Jejeje..., m'agrada estar al teu nou blog perquè és com si estiguéssim sols (ara trobo a faltar la Lu fent música de violí;)
segur!
doncs mira, jo trobo a faltar "vidilla" tot i que valoro molt qui hi ha! ;)
Publica un comentari a l'entrada