divendres, 9 de novembre del 2007

Tots els temps del ser


Un dia vaig ser peus que passejaven descalços al costat de la platja, sentia com cada gra fred de sorra s’adaptava al meu pas, com l’onatge em regalava un massatge i esborrava mica en mica el meu camí. Els meus peus ara són alats i sobrevolen temps passats i futur esperat.
Les ales posseeixen la força suficient com per aixecar cos i ànima, s’estenen majestuoses i dansen al ritme del vent. Permeten que respiri fons i no perdi cap detall, als núvols descobrint nous horitzons cada dia, o a la terra buscant el repòs perdut.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

ànima,
les ales d'Icar ens expliquen que a l'esser humà no li està permès volar segur (i potser aquesta sigui la gràcia, poder caure en qualsevol moment, i alçar-nos de nou per arrivar més amunt...)

Ets fantàstica, espero no equivocar-me.

ÀnimaAlada ha dit...

Doncs espero que arribem amunt!
Fantàstica? jeje, saps que no ho sóc. Equivocar-te? sempre hi ha petjades que es poden fer enrera en cas d'equivocar-se, no? ;)

Anònim ha dit...

Per a mi ets fantàstica, ja ho saps.

Jejeje..., m'agrada estar al teu nou blog perquè és com si estiguéssim sols (ara trobo a faltar la Lu fent música de violí;)

ÀnimaAlada ha dit...

segur!
doncs mira, jo trobo a faltar "vidilla" tot i que valoro molt qui hi ha! ;)