dissabte, 5 de gener de 2008

Ja no recordo quan va deixar de ser així


L'anorac amb caputxa cordat fins dalt amb la bufanda blanca enroscada i lligada al coll, sota els pantalons uns leotardos. Les galtes enceses de tanta roba i uns ulls petits ben oberts per a no perdre pistonada d'allò tan fascinant que passava aquella nit.

Des de les carrosses guarnides amb teles lluents es llençaven caramels i la gent s'aglutinava al seu pas. Estava clar que tota aquella bogeria generalitzada era perquè Ells eren màgics. Apropar-m'hi, però, suposava una bona estona de nervis. I un cop allà em quedava muda, aquells vestits tan estranys, les barbes rinxolades... quin respecte!

L'hora d'anar a dormir acabava essent tot un trasbals a casa, el neguit no ens deixava dormir, i ajuntàvem els llits com si estessim de colònies. La gresca estava assegurada fins que el cansament ens portava al tren de la son i ens feia tancar els ulls tot esperant la primera llum del matí.

7 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

i enguany, ja has fet bondat?

ÀnimaAlada ha dit...

jeje no sé que dir-te, suposo que sempre es pot fer més... Bons Reis!

XeXu ha dit...

De vegades no sé què donaria per tornar a aquells moments, a recuperar aquella il·lusió que fa tant temps que va volar.

mossèn ha dit...

sort que reparteixen caramels ... salut

josepmanel ha dit...

Ara la màgia rau en descobrir el que som d’importants per als altres en els regals que ens hi fan. Per allò d’inesperats...

ÀnimaAlada ha dit...

xexu, tots els moments tenen quelcom màgic, només cal saber-ho trobar!

mossèn, té tota la raó, vostè té pinta de rebre molt carbó ;)

josepmanel, per sort, els altres segur que et demostren que ets important per a ells cada dia!

Albert_stk ha dit...

La carta als reis, donar-la al patge real, molta ilusió en una nit que era màgica.