Feia dies que el mantell de la boira cobria i gebrava les teulades i els carrers.
Avui el sol ha decidit fer acte de presència.
Sota els llençols, dibuixo les lletres d'un t'estimo a la teva espatlla, mentre m'abraces amb delicadesa.
L'olor de la teva pell i el ritme de la teva respiració em fan oblidar el rellotge.
Ara plou i, ben mirat, vols dir que cal que ens aixequem?
6 comentaris:
i pensar que jo m'he llevat per anar a treballar... quina enveja!
no cal ... salut
Quin post més inspirat i suggeridor.
M'ha encantat. Demà dibuixaré a l'espatlla d'algú un núvol grassonet.
Qualsevol voldria estar a la teva pell. Quan hi sóc, t'asseguro que aixecar-me seria la darrera cosa que se'm passaria pel cap.
De vegades tota la vida que volem i necessitem la tenim bé sota les flassades. Compartir l’escalfor de ser-hi vius... Una abraçada ben forta!
Doncs això, dibuixem amor i no ens aixequem!
Publica un comentari a l'entrada