dimecres, 19 de novembre de 2008

Estira-cistells

Ahir al supermercat...
Una mica de xocolata per pujar la moral, una bossa de taronges perquè no falti la vitamina C... Un marrec de no més de dos anys m'estira del cistell i corre amunt i avall dels passadissos. Aigua que ens estem quedant sense, llet no se si em fa falta però per si un cas... Què mono! Tomàquets, només en tinc un crec i pa, amb una mica de sort està acabat de sortir... Aquest nen no té pares?
Esperant el torn...
La parella de davant, molt carregats i amb un cotxet, s'adonen que no porten prou diners i acaben deixant un paquet de neules. Clar homes, no és època encara, espereu-vos un meset, i sobretot espavileu que tinc una pila d'exàmens per a corregir. Marxen força ràpid, potser pensant amb la vergonya que acaben de passar o simplement en què car és tot.
Embossant...
Apareix una treballadora amb la criatura estira-cistells en braços. De quien es este niño? Alguien ha perdido este niño? Estaba en la sección de fruta. Tots miren però ningú contesta. Se m'escapa el riure. La parella del meu davant duien un cotxet buit. La dona corre preocupada cap a la porta. Al mateix temps, la mare entra per la del costat i ni veu al nen. Mira per terra com qui busca un objecte perdut, quan algú que se n'adona crida Esto es suyo? Sí. L'agafa i sense dir res marxa per on ha entrat.

8 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

que nooo! que el nen no s'havia perdut, qui s'havia perdut era la mare, el nen tenia molt clar on era i què feia.

XeXu ha dit...

Per molt que marxis cabil·lant d'un lloc, no se'm passa pel cap que pogués oblidar-me el meu fill allà...

ÀnimaAlada ha dit...

sí Jordi, almenys els clients i les dependentes li feiem més cas que els propis pares!

Xexu, esperem que com a pares (si ho som o ho arribem a ser) no passem tant del nostre fill...

Anònim ha dit...

I segur que la mare quan el va trobar va tenir un orgasme d’alegria, i amb el cor trencat a la mà us va fotre l’espectacle. Quin ridícul! Però tu no et vas pas descuidar els tomàquets...

vladimir

ÀnimaAlada ha dit...

De tomàquets mai en falten! ni els podrits que acaben quedant al fons de la nevera! Però no, la mare, no va fer cap mena de plan, ni bo ni dolent. Això és el que em va sorprendre més.

Anònim ha dit...

Pecat, els tomaquets mai a la nevera. Si més no els de sucar. I en això fes-me cas.

Ramon M.

ÀnimaAlada ha dit...

Pensa que aquests tomàquets del super, més que gust, jo diria que només donen color. Així que nevera o no, tan i fa!

zel ha dit...

Jo penso com el Jordi, em sembla que es perden les mares i els pares...quina pena...