dimecres, 12 de maig del 2010

Ella

“Merda, el mòbil” va pensar en veure-la allà terra, amb l’idea de demanar ajuda.
La cara, se li havia empal·lidit amb la batzegada, i l’expressió de dolor evidenciava que no era una simple caiguda. Es va ajupir al mig del bassal per aixecar-la.
Un cop dempeus, estava atordida, i desorientada. L’aguantava envoltant-li el cos amb els braços sense gosar a apartar-se’n massa, volent assegurar-se, que a pesar de tot, estava bé.
Va ser en aquell precís instant, enmig dels nervis i la preocupació quan es va adonar que des d'aleshores, les atencions les necessitava ella. Ella, que sempre havia estat el puntal, la que sempre prenia decisions, la que consolava i aconsellava.

7 comentaris:

Sergi ha dit...

És com una fluctuació, les persones arriben al cim i després van de baixada, i és quan la generació següent fa l'escalada, i de ser cuidats i protegits passem a ser cuidadors i protectors. Fins que la davallada ens toqui a nosaltres.

ÀnimaAlada ha dit...

jo no ho hagués explicat pas millor! gràcies per seguir aquí!

Jordi Jordi ha dit...

Ànims! Què més es pot dir? Una abraçada.

ÀnimaAlada ha dit...

una altra per a tu!

mafalda ha dit...

Una abraçada des de Girona. Com diu JordiJordi, ña resta seria sobrer.

ÀnimaAlada ha dit...

una abraçada a tu també!

Josep ha dit...

Canvi de rol. ÀNIM!!