Fa uns
dies llegia un post de la Rach en el que explicava que hi havia dies d'introspecció en que no li feia gràcia això de que li
seguissin el bloc des d'altres llocs del món.
Precisament
a mi, em passa una cosa similar. Però el que em fa més basarda és que el
segueixi gent que conec personalment, fora de
l'entorn virtual. La gent que m'ha anat llegint per aquí, ja sap que de normal
només escric idees, sentiments i boirots poc precisos a
vegades imaginaris a vegades no, i que no acostumo a concretar massa.
Aquesta falta de concreció, a ulls d'algú que creu conèixer-me pot donar a mil
i una interpretacions sovint poc o gens encertades i que, a
més, poden dur a judicis poc justos. Precisament per aquest motiu, temps enrere ja havia hagut de fer un canvi de bloc sota un
nou pseudònim. Aquest anonimat em permet buidar el pap sense límits ni censures, i a més "conèixer" i unir-me a pensaments d'altres. Les
noves tecnologies tenen això de bo! Però, lamentablement, també
permeten estar exposat a ulls de coneguts "voyeurs" que revisen
cadascuna de les paraules escrites i s'amaguen darrera les lletres i el silenci
fins que algun dia, per sorpresa s'acaben delatant. Persones que et coneixen,
que redissenyen
mentalment el que dius, com ho dius i perquè ho dius. Així que: Sí, em
molesta. Em sento espiada.
Evidentment, aquest món és obert a tothom i no he configurat cap mena de
privadesa, perquè el que m'agrada, al mateix nivell que escriure, és poder
rebre aires frescos, comentaris nous o simples "et llegeixo", de la
mateixa manera que jo faig en els blocs dels altres.
3 comentaris:
La Rach és una amiga meva, amiga de fora dels blogs que recentment ah decidit començar un projecte per aquí. Em consta que li va fer molta il·lusió el teu comentari i jo li vaig passar bons informes sobre tu! El que em sorprèn més és com vas arribar a ella, no ho entenc.
Pel que fa al que expliques, m'he trobat en la teva situació, però jo no vaig canviar de blog. Prefereixo no saber qui em pot llegir entre la gent que em coneix, i quines interpretacions fa de les meves paraules. No m'agrada que ho facin, i segur que n'hi ha que ho fan, però bé, com que no ho sé, no em faig mala sang. Que jo sàpiga, ningú no ha intentat fer-me mal amb el que jo he explicat al blog, i mira que he explicat coses. Però tot és tan fàcilment malinterpretable... Tan maco que és aquest món dels blogs, no és juts que estiguem patint per qui ho llegeix i qui no.
Entenc el que expliques i de fet amb en Xexu ho vam parlar fa poc. Li vaig dir que si els meus amics desconeixessin l'existència del meu blog estic convençuda que escriuria més obertament. Ara, tot s'ha de dir, a poc a poc vaig escrivint sense pensar qui em llegirà. Però costa.
una abraçada als dos
jeje gràcies per passar bons informes XeXu!
Ets un dels pocs que segueix en actiu des que ho vaig deixar, i com que et llegeixo vaig anar saltant d'un bloc a l'altre i devia arribar a ca la Rach. Si m'entretinc en algun bloc ni que sigui per casualitat, sempre acabo deixant comentari per tonto que sigui. Em sembla una manera educada de fer saber que hi he estat, vindria a ser com dir Bon dia quan entres en una botiga. I si t'agraden, hi ha llocs en els que acabes entrant més sovint que en altres.
Ho podríem lligar molt al tema del post, és una forma de fer saber que entres en el món d'algú sense semblar que estàs espiant en un lloc on no et toca.
Publica un comentari a l'entrada