En la dansa del marxar i tornar, un dia es va confondre en alguna cruïlla i va acabar perdent-se. No trobava el camí de retorn i va anar oblidant d'on venia.
Anys després, una nit d'insomni va desfer el camí i, com si res, va aparèixer de nou. Allà plantada amb una motxilla ben grossa penjada a l'esquena i un somriure tranquil. El pas del temps era evident. Tan canviada... però la seva essència seguia sent la mateixa.
2 comentaris:
Hola Ànima! Cinc anyets a trigat a recuperar el camí, no està malament! M'alegra molt llegir-te, espero que estiguis bé.
Quina il.lu Xexu que encara voltis per aquí. Tot bé? Ànima.
Publica un comentari a l'entrada