Ella

“Merda, el mòbil” va pensar en veure-la allà terra, amb l’idea de demanar ajuda.
La cara, se li havia empal·lidit amb la batzegada, i l’expressió de dolor evidenciava que no era una simple caiguda. Es va ajupir al mig del bassal per aixecar-la.
Un cop dempeus, estava atordida, i desorientada. L’aguantava envoltant-li el cos amb els braços sense gosar a apartar-se’n massa, volent assegurar-se, que a pesar de tot, estava bé.
Va ser en aquell precís instant, enmig dels nervis i la preocupació quan es va adonar que des d'aleshores, les atencions les necessitava ella. Ella, que sempre havia estat el puntal, la que sempre prenia decisions, la que consolava i aconsellava.

Em fas pena

Tranquil·la, sóc capaç d'entendre-ho. Necessites destacar? Endavant. No seré pas jo qui et prengui el protagonisme. No et faran més falta els cops de colze. Ja veig que això et desconcerta. Sóc així. Via lliure. És que a mi, això d'escalar posicions no m'ha semblat mai massa interessant, i penjar-me medalles tampoc acaba d'anar amb mi. Però és que cadascú és com és, i qui sóc jo per a impedir-t'ho? Se't nota feliç, pletòrica, quan ho fas. Com podria privar-te d'aquests instants d'autosatisfacció? Però, escolta: quan hagis de passar per damunt, avisa, més que res perquè no cal que em trepitgis. Em faig al càrrec que la teva vida ha de ser molt buida i les teves inseguretats molt grans. Per tant, no et treuré la teva ració diària d'alegria.

Dibuixa'm i treu el millor de mi

Tot i la poca edat i la manca d'experiència, no hi havia espai per a la vergonya. Des d'allà, no tocava ni un mil·límetre de la meva pell, però el meu cos s'escalfava talment com si ho estés fent. Es fixava en cadascuna de les meves corves i les recorria atentament amb aquells ulls brillants que em penetraven i m'excitaven des de la distància.
Cada cop que alçava la vista del quadern i, amb el llapis traçava suaument una línia, sabia que em peretenyia. Carícies de carbonet.
Aquell mig somriure de satisfacció i plaer em distorcionava la percepció del temps. I la nit, que queia taaan ràpid... s'encarregava de la resta.

Ales caigudes

Descansa

Qui sap els seus motius reals?! La vida és molt cabrona, a vegades. I ell n'estava cansat.

Potser pensava que així marxava sense molestar a ningú. Potser creia que el fet de que el veiessin dia a dia caure més avall del pou no els feia cap bé. Potser estava convençut que tothom estaria millor sense ell.

Potser les nostres mans no eren prou fortes, potser no el vam agafar bé...

Final d'etapa

L'últim viatge amb tren cap a la feina amb la meva estimadíssima Laura. L'últim bon dia a la conserge. L'última repassada a la classe. Les últimes riallades amb els companys que insisteixen en ocupar-me la classe...

Porto dies pensant en com va ser la meva arribada, i ara toca marxar. Tanco la porta amb presses, evitant pensar-m'ho massa. Aguanto el tipus, com ho vaig fer el dia 23 amb els nens tot i els seus plors.

Baixo les escales fent bromes i em dirigeixo a fer l'aperitiu final a la biblioteca. Quasibé ni menjo. Alguna cosa em comença a tancar l'estomac.

Arriben els comiats i els companys m'abracen amb més força de l'habitual. No es tracta d'un simple "bones vacances". Quan s'aparten i veig com els brillen els ulls, intento obrir bé els meus per tal que s'assequin ràpid i no en caigui res. Però al final, em resulta inevitable.

Carregada, no només amb el material que he anat fent aquests anys, sinó també, i encara més important, de records i de grans persones. Tanquem una etapa per a començar-ne una altra igual o més enriquidora. Creuo els dits, i m'hi llenço de cap.

Què vols que et digui?

Em dius que t'agrado i et són igual les circumstàncies. Tu ara respires tranquil. T'és igual la resposta que et vull donar, perquè ja la saps. Només busques el teu alliberament i només et queda esperar que jo mogui peça. Vols que, com que tu no ets capaç d'allunyar-te, ho faci jo per a tu. Estimat amic, la postura còmoda no sempre és la millor.