dijous, 15 de novembre de 2007

Perdent-me


El sol em diu adéu abans del que m'agradaria, però com a tots aquells que estimem, els guardem dins i clucant els ulls és senzill sentir-los de nou.
M'assec damunt el meu núvol amb les cames creuades, i l'esquena recta buscant la seva energia allà dalt. Respiro lentament, allargant l'explulsió de l'aire i, mica en mica, m'elevo.
El cel més blau que hom es pot imaginar m'acull. El remor del salt d'aigua picant al llac transparent és la melodia que m'acompanya en el meu viatge. Allargo el braç sota meu i aconsegueixo refrescar-m'hi la punta dels dits mentre els ocells guien el meu camí. L'arc de santmartí m'envolcalla de dolces fragàncies en cadascun dels seus colors. M'hi perdo.

4 comentaris:

vladimir ha dit...

No trobant-te, suposo que visc massa enganxat al terròs (com una ceba, vaja). Però gaudint molt buscant-te ;)

Pardalet ha dit...

Ai. Mi sento bé en aquest espai. Piu, piu

ÀnimaAlada ha dit...

no trobant-me? vols dir que no?

pardalet, me n'alegro, està convidat per quan vulgui!

josepmanel ha dit...

Bé, animeta, ja et tinc enganxada.