dijous, 17 d’abril de 2008

Cants al cel


M'agrada sentir com desafineu, mentre balleu la dansa de la pluja. M'és igual dur els texans molls fins els genolls. Necessito sentir els cabells xops cuidant-me les galtes. No cal que pareu.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Vols dir que no et refredaràs amb els cabells molls?

vladimir ha dit...

Vés per on has donat amb una de les meves escenes preferides de la història del cinema. Gene Kelly marcant-se unes passetes dins els bassals... Ah! la pluja, les cançons, el ball i les ànimes que saben somriure al destí... les penúries sempre acaben passant...

Bona pluja! Visca la mullena!Singin' in the Rain for ever! (espero haver-ho escrit bé)

ÀnimaAlada ha dit...

de moment no xexu!

m'alegra que t'agradi vladimir, un petó