Mirant el lilar recordo...
quan passejàvem entre els ametllers florits, ens enfilàvem, agafàvem la resina que ens enganxava els dits, quan ens deia "passeu per la voreta que no s'enfadi el pagès", i vèiem criatures fantàstiques als núvols, caminàvem per camins de pedres amb l'afirmació "això us farà les cames fortes" si ens queixàvem, i al arribar, al jardí, després d'una bona llesca de pa amb xocolata, jugàvem a fer de científics picant fulles, insectes i arena.
9 comentaris:
un bon record ... salut
i si no fèiem perfums amb flors i aigua, o figures de fang assecades al sol que es trencaven o sorra fina...
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia envejosa a les roses:
mireu l'ànima que us guanya l'esclat
bella i alada, és bruna de rostre.
un post preciós... m'ha fet entrar ganes de treure'm la jaqueta, calçar-me les bambes i sortir a trescar... tu poses el pa amb xocolata.
Adoro els lilàs, tot i que sempre els confonc amb les glicines... algú en sap la diferència?
sí mossèn, molt bo.
ostres sorra fina! quant temps feia que no sentia aquesta expressió jordi! i no et pots ni imaginar la il·lusió que m'ha fet. I sí, també feiem perfums, però sense gaire èxit, millor era fer corones de flors!
bruna de rostre? no pas vladi!
pa amb xocolata i ganes de passar-ho bé! fet!
lu, no et sabria dir, crec que la flor tot i el color es força diferent. Anem a consultar?
GLICINIA: http://images.google.es/images?hl=es&rlz=1T4HPEA_es___ES213&resnum=0&q=glicinia&um=1&ie=UTF-8&sa=N&tab=wi
Bruna o no bruna, a aquesta hora de la nit i a punt de plegar, m'agrades igual.
Aleshores és que tens la vista cansada i mal gust! ;)
Eps, no, mal gust no, en Vladi és un sibarita!
Publica un comentari a l'entrada