Doncs sí, ahir vaig prendre una decisió important.
Se'm va presentar una oportunitat d'aquestes que et fan sentir gran, perquè tot i passar dels trenta a vegades encara em sento petita.
Una oportunitat que uns anys abans m'hi hauria llençat de cap. Una oportunitat que no sé si se'm tornarà a presentar. Una oportunitat que refusar-la o no pot fer canviar el romb de la meva vida professional.
Malgrat tot, la meva balança es va acabar equilibrant cap al no. La meva resposta a l'altra banda del telèfon va fer sonar un sospir de decepció. Les meves prioritats han patit una metamorfosi. I és que ben mirat, no em compensa. Em sento gran amb tu, petita!
6 comentaris:
Bé, sense més dades no puc saber com de temptadora era l'oferta, així que no diré res. Però què passa si l'oportunitat no es torna a presentar...?
Doncs potser n'hi haurà altres diferents, simplement, sento que ara no és el meu moment.
Quan no veiem una cosa clara, es millor no fer- la. No pateixis si ets sents gran ara, ben aviat estaràs fent el ruc al parc, ballant cançóns, jugant a jocs .. I et tornaràs a sentir petita una altra vegada :-)
Gràcies MamaModerna!
Seria la teva oportunitat si t'haguessis llençat a la piscina. Sinó ho has fet és perquè no ho era.
És veritat que quan tens un fill tens una responsabilitat molt gran i això fa madurar i pensar-nos molt les coses.
una abraçada
Rach, en aquest cas, tot i la responsabilitat evident que hi ha en el fet de ser mare, crec que és el que em permet, d'alguna manera, continuar en contacte amb el meu infant interior i l'Animeta em fa sentir gran però no precisament de vella.
Publica un comentari a l'entrada