dijous, 29 de novembre de 2007

L'amant

Em mires amb cara intrigant, aquesta que no sé mai com mirar. Deixes entreveure el teu contorn de formes arrodonides, i insinues el teu cos resplendent entre la penombra de la nit. Jugues amb el desig inassolible de poder sentir el tacte de la teva clara pell entre les meves mans. Vols encisar la meva mirada, vols que m'aturi i lloï la teva bellesa. No em dius res, continues immòbil i saps que jo seguiré contemplant-te fins que despunti el dia. Saps que m'estires cap a tu sense moure't, estimada lluna.

2 comentaris:

vladimir ha dit...

Ei! vigila,
que diuen que la lluna te dentetes de marfil. Però aquests vespres era tan maca...

ÀnimaAlada ha dit...

Oi que si que era maca? fascinant... la foscor aquest cap de setmana passat no era tanta foscor ;)