HIpnotitzada per les flames

Voltant per terres del gran riu, un indret recòndit ens acollí el cap de setmana. Una foguera a cada cantonada, amb flames dansaires de ballaruga incessant que escalfaven l'ànima més freda. Qui diu que no es pot tirar tot al foc?

Vist i no vist

Per què carai se'm fan tan curts els caps de setmana al teu costat?

Ser pare

Havia sentit que els pares són aquells que…
estimen als seus fills per damunt de tot, els expliquen contes abans d’anar a dormir, els besen les ferides, els protegeixen i en tenen cura, juguen amb ells, es preocupen del que els pugui passar, els ajuden a fer els deures, els ensenyen la diferència entre el bé i el mal...

Jugant als encaixos

“Puede pasar cualquier cosa ¿verdad? Cualquier cosa. Puedes amar tanto a una persona... que tan solo el miedo de perderla haga que lo jodas todo y acabes perdiéndola... Puedes despertarte al lado de alguien a quien hace algunas horas ni siquiera habías imaginado conocer y mírate ahora... Es como si alguien te regalara uno de esos puzzles con piezas de un cuadro de Magrite, de las fotos de unos ponies, o de las cataratas del Niágara... se supone que ha de encajar,... pero no”

"Things I never told you" Isabel Coixet.

Ja no recordo quan va deixar de ser així

L'anorac amb caputxa cordat fins dalt amb la bufanda blanca enroscada i lligada al coll, sota els pantalons uns leotardos. Les galtes enceses de tanta roba i uns ulls petits ben oberts per a no perdre pistonada d'allò tan fascinant que passava aquella nit.

Des de les carrosses guarnides amb teles lluents es llençaven caramels i la gent s'aglutinava al seu pas. Estava clar que tota aquella bogeria generalitzada era perquè Ells eren màgics. Apropar-m'hi, però, suposava una bona estona de nervis. I un cop allà em quedava muda, aquells vestits tan estranys, les barbes rinxolades... quin respecte!

L'hora d'anar a dormir acabava essent tot un trasbals a casa, el neguit no ens deixava dormir, i ajuntàvem els llits com si estessim de colònies. La gresca estava assegurada fins que el cansament ens portava al tren de la son i ens feia tancar els ulls tot esperant la primera llum del matí.

Dibuixant amor

Feia dies que el mantell de la boira cobria i gebrava les teulades i els carrers.

Avui el sol ha decidit fer acte de presència.

Sota els llençols, dibuixo les lletres d'un t'estimo a la teva espatlla, mentre m'abraces amb delicadesa.

L'olor de la teva pell i el ritme de la teva respiració em fan oblidar el rellotge.

Ara plou i, ben mirat, vols dir que cal que ens aixequem?

Encetant de nou

Ja en tornem a encetar un altre. Qualsevol inici fa que apareguin els bons propòsits, les ganes de millorar, i d'activar alguns projectes.

Com em recordava el Ramon fa uns dies, fa dos anys que jo n'engegava un, perquè ja fa dos anys que volto per aquí. Els camins que trepitjava eren uns altres, i la il·lusió em temo que també. El primer amor mai s'oblida, i té el record més especial, almenys això s'acostuma a dir. En aquest cas és ben cert.

El salt sempre m'impressiona i, en canvi, se m'apareix sovint com una necessitat d'oxigenació. Tot i el vertígen que em pugui produir, saltar i començar de nou m'agrada i em fa recuperar part de l'entusiasme perdut. En terra ferma o volant, de blanc o de verd, amb un nom o un altre... els aires nous m'ajuden a seguir endavant tot i que les cabories, amb un vestit diferent, sempre apareguin. És el que han de fer, perquè si no, tot seria massa senzill. Canviar no és fugir d'elles, simplement és esquivar-les momentàneament per enfrontar-s'hi quan s'està preparat.