Quan un motiu és més que suficient

Fa temps que no vaig al cinema, ni m'assec a fer l'aperitiu en una terrasseta, passo de llarg per les botigues de roba, busco les ofertes, els dos per u i acumulo vals descompte, ens hem d'estrenyer el cinturó. És un mal moment perquè cobro menys i no hi ha pagues. Fa temps que no dormo com dormia. I tot i així, tinc un bon... no! el millor motiu per riure moltíssimes vegades cada dia.

Una cervesa ben fresca

Obro la porta del pub i allà està. Assentat en un tamboret i recolzat a la barra amb el diari obert a la secció d'esports, evidentment. Gira lleugerament el cap i per sobre les ulleres s'adona que li arriba companyia. Fa un somriure contingut que dissimula sota la barba. Mai cauen els dos petons de rigor i després de tants anys  encara no sé perquè, amb un ei ja n'hi ha prou. M'agraden les seves històries de viatger insaciable ancorat en un racó de món.

Després de tant temps estic gaudint d'una lectura que reconeixo com a pròpia, però tan llunyana que no semblo ben bé jo. El temps ja ho té això, canvia la percepció del que ens passa.
Recordo cada moment en que vaig escriure cada post, els motius pels quals escrivia i les sensacions que deixar fluir les paraules em produia. Agraia cadascun dels comentaris i tot plegat esdevenia una bona via d'escapament.Qui sap si algun dia...?

Els meus trèvols

Mentre revisava el correu electrònic, la safata d'entrada, em va avisar de l'arribada d'un nou e-mail. Per inèrcia, els ulls es van dirigir a les lletres destacades en negreta i, rere seu, la mà hi acompanyà el ratolí. De B., assumpte Els trèvols.

El B., és un company que veig ben poc sovint, i quan ho fem, parlem de temes banals i bàsicament amb converses breus de gran càrrega humorística. Tenim una amiga en comú que, de tant en tant, ens va posant al dia de les novetats de les nostres vides respectives i, així, d'alguna manera, sembla que estiguem més en contacte del que en realitat ho estem.

Rellegint el nom de l’emissor, em vaig quedar pensativa. El títol semblava, a priori, un correu en cadena que sovint obro amb desgana però amb l'esperança que sigui mínimament acceptable. Ell, no és d'aquest tipus de persones que reenvia missatges d'aquests a tort i a dret.

El meu dit va ser més ràpid que el meu cap. Mentre aquest últim encara seguia rumiant les diferents possibilitats del contingut, el meu dit curiós, i com a acte reflex, ja havia clicat, i feia uns segons que ja apareixia un text a la pantalla.

L'escrit citava a Epicur i a Sòcrates, feia referència a les històries de trèvols, eriçons i guineus, i recordava la frase de "ludere ut cognoscere". Vaig haver de començar a llegir un parell de cops, per tal de processar aquell conjunt de paraules metafòriques d'un nivell cultural massa elevat per a la meva ment poc privilegiada.

Al cap d'una estona, vaig aconseguir desxifrar el missatge, la culpable del qual era l'amiga en comú qui, amb un excés de confiances, havia narrat preocupada una situació que m'afectava. En B., amb un atac d'empatia va decidir, per primera vegada, parlar-me seriosament, per a donar-me rams de trèvols, molts ànims i un cop de mà.

Em vaig quedar immòbil davant l'ordinador una estona més, mirant al buit d'entremig de les lletres. Inesperadament, vaig començar a notar que alguna cosa m'emocionava. M'agradava el mail, m'agradava el que em deia, m'agradava el fet que pensessin en mi, que es preocupessin per mi...

Aleshores, va ser quan realment vaig veure que el meu ram de trèvols són totes aquelles persones que llunyanes o properes m'envolten, i que sovint sense adonar-me'n fan que la meva vida sigui una mica millor.

Ella

“Merda, el mòbil” va pensar en veure-la allà terra, amb l’idea de demanar ajuda.
La cara, se li havia empal·lidit amb la batzegada, i l’expressió de dolor evidenciava que no era una simple caiguda. Es va ajupir al mig del bassal per aixecar-la.
Un cop dempeus, estava atordida, i desorientada. L’aguantava envoltant-li el cos amb els braços sense gosar a apartar-se’n massa, volent assegurar-se, que a pesar de tot, estava bé.
Va ser en aquell precís instant, enmig dels nervis i la preocupació quan es va adonar que des d'aleshores, les atencions les necessitava ella. Ella, que sempre havia estat el puntal, la que sempre prenia decisions, la que consolava i aconsellava.

Em fas pena

Tranquil·la, sóc capaç d'entendre-ho. Necessites destacar? Endavant. No seré pas jo qui et prengui el protagonisme. No et faran més falta els cops de colze. Ja veig que això et desconcerta. Sóc així. Via lliure. És que a mi, això d'escalar posicions no m'ha semblat mai massa interessant, i penjar-me medalles tampoc acaba d'anar amb mi. Però és que cadascú és com és, i qui sóc jo per a impedir-t'ho? Se't nota feliç, pletòrica, quan ho fas. Com podria privar-te d'aquests instants d'autosatisfacció? Però, escolta: quan hagis de passar per damunt, avisa, més que res perquè no cal que em trepitgis. Em faig al càrrec que la teva vida ha de ser molt buida i les teves inseguretats molt grans. Per tant, no et treuré la teva ració diària d'alegria.

Dibuixa'm i treu el millor de mi

Tot i la poca edat i la manca d'experiència, no hi havia espai per a la vergonya. Des d'allà, no tocava ni un mil·límetre de la meva pell, però el meu cos s'escalfava talment com si ho estés fent. Es fixava en cadascuna de les meves corves i les recorria atentament amb aquells ulls brillants que em penetraven i m'excitaven des de la distància.
Cada cop que alçava la vista del quadern i, amb el llapis traçava suaument una línia, sabia que em peretenyia. Carícies de carbonet.
Aquell mig somriure de satisfacció i plaer em distorcionava la percepció del temps. I la nit, que queia taaan ràpid... s'encarregava de la resta.